Tornen al cor d'Europa

El dia 7 de maig vam celebrar el dia d'Europa. Sant Cugat és una ciutat de vocació europea, fruit d'això ha estat nomenada Ciutat Europea de l'Esport el 2018 i on resideixen uns 5.000 ciutadans de diferents nacionalitats europees.

La Unió Europea neix de la necessitat de superar els conflictes entre els veïns europeus que van culminar en les dues grans guerres del segle XX. Dirigents Europeus com Robert Schuman, Jean Monnet i Konrad Adenauer, aposten per la cooperació entre països com la millor forma de superar els conflictes bèl·lics. Al 1951 sis països: Alemanya, Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos formen la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer (CECA), germen del futur Tractat de Roma, pel qual es constitueix la Comunitat Econòmica Europea (CEE) al 1957. Des de 1973 la Unió es va ampliant fins als 27 estats membres l'any 2013.

En 1986 se signa l'Acta Única Europea, que dóna origen a la 'Unió Europea'. S'eliminen les fronteres internes, i la Comunitat Europea es prepara per entrar al nou segle amb una moneda única. Milions de joves estudien en altres països, amb ajuda del programa Erasmus.

Això és una violació, no un abús. No significa No!

Vergonyosa, lamentable, indignant, retrògrada, discriminatòria, injusta... aquests són alguns dels atributs a tall d'eufemisme que em vénen al cap quan penso en la sentència de l'Audiència Provincial de Navarra sobre els cinc integrants del grup anomenat 'La Manada'. I és que milers de persones hem sortit al carrer i a les places de les principals ciutats espanyoles en senyal de condemna i rebuig a la sentència judicial que ha dictat el tribunal, entenent que aquests cinc personatges (per anomenar-los d'alguna manera) van abusar però no violar a una jove de 18 anys durant els Sanfermines de 2016.

Per desgràcia i un cop més, es demostra que és urgent revisar i analitzar què està passant amb la justícia d'aquest país. Ja n'hi ha prou! No podem confiar en un sistema judicial polititzat, patriarcal i poc equitatiu. S'assenta un precedent alarmant, en virtut del qual i jurídicament parlant, no existeix violència ni intimidació quan cinc homes agredeixen brutal i sexualment una noia indefensa en un context en el qual no entraré més en detall perquè tothom el coneix i es reprodueix exhaustivament a la sentència... No estaria de més que aquesta 'Justícia' ens especifiqués d'una vegada quin grau de violència i intimidació hem de suportar les dones perquè se'ns protegeixi. És urgent demanar explicacions, seguir sortint al carrer i lluitant, perquè el que queda clar és que no podem confiar en un sistema judicial en el qual un dels jutges vota a favor d'absoldre uns individus que participen d'una agressió sexual premeditada i grupal, degradant i col·locant en una situació d'extrema inferioritat i indefensió a la víctima.

L'1 de maig tornem a sortir al carrer

El pròxim 1 de maig hem de tornar a sortir al carrer per reivindicar el treball digne. Com cada any hem de reivindicar els drets laborals dels treballadors i treballadores. Aquesta demanda històrica s'ha de fer de manera solidària per aquelles persones que no els tenen garantits, per lluitar contra la precarietat salarial o les mancances existents en cada lloc de treball.

Perquè la crisi econòmica ha deixat pel camí molts dels drets adquirits amb anterioritat, moltes de les conquestes laborals s’han vist reduïdes i escapçades amb l’excusa de redreçar l’economia i afavorir la creació d’ocupació. Hem de recuperar sobretot allò que el govern del Partido Popular ha malmès del mercat laboral i les condicions del món productiu. La darrera reforma no ha capgirat la situació de l’atur per més que ens ho repeteixin i no s’està traduint en una millora dels salaris ni dels llocs de treball, sinó que han estat l’esforç de moltes famílies i pensionistes que han aguantat l’envestida, de moltes treballadores i treballadors, d’una part de l’empresariat tenaç i amb consciència solidària, de les administracions locals posant-se al davant d’aquesta lluita.

Camus: fidelitat i llibertat

Un grup de persones notables ha recordat aquests dies, i vol continuar fent t’ho a Barcelona i arreu, Albert Camus: un autor d’assajos, novel·les, obres de teatre i articles que ha acompanyat les reflexions de moltes persones de la meva generació, malgrat que sovint no enteníem gaire el que llegíem. I potser és en l’actualitat quan comprenem millor el seu valor: en aquest moment de malestar i contradiccions en què semblen plantejar-se incòmodes problemes d’identitat o de pluralitat d’identitats entre les que sembla que calgui triar...

El seu pensament, i sobretot la seva actitud vital enfront de moltes de les contradiccions inherents a aquesta situació, comuna a moltes parts d’Europa, i a moltes altres inherents al fet de viure en societat, atorguen un nou valor a un cert descobriment col·lectiu: a la presa de consciència del pes de les emocions en les conductes socials i polítiques. Recordem que la majoria de les qüestions que ell planteja no són estrictament intel·lectuals (com voldria la racionalista intel·lectualitat francesa) sinó que neixen i s’expressen com a postures vitals, arrelades en experiències familiars tan properes com la presència de la mare i l’absència del pare.

Game over

Parece ser que aquellos 'malvados economistas' que tuvieron el descaro y la 'indecencia' de cuestionar el maravilloso sistema de reparto de la Seguridad Social que nos han vendido durante ya más de 40 años tenían parte de razón. Nos advirtieron de la que hoy ya parece evidente, que el envejecimiento de la población y su envejecimiento pondrían al límite el Fondo Reserva de la Seguridad Social.

A estos factores naturales se le suman dos factores sociales más: un paro desorbitado y una precariedad laboral sin frenos. Como resultado, una tormenta perfecta de precariedad social que hace que el último escalón del sistema de bienestar, la pensión, se tambalee si no ha caído ya. 

¿Cómo solucionarlo? La pregunta del siglo, supongo. Bueno, pues parece que según observamos podemos ir descartando las pensiones privadas al menos para la clase media y trabajadora de la población, ya que según nos ilustra el profesor de riesgos financieros de la EAE Business School y columnista del periódico 'El Español', Samer Ajour 'en España más de ocho de cada 10 planes privados de pensiones ni siquiera superan la inflación', pretexto para no contar demasiado con ellas si el volumen de ahorro e inversión es insuficiente para invertir en algún producto financiero que nos ofrezca más rentabilidad.