El suïcidi de l'Alan, com a resultat de
la pressió i el rebuig rebut per part de companys i gent propera, ens
escandalitza i corprèn. I posa de relleu una realitat contundent: que
per molt i bé que s'hagi legislat per protegir tot esser humà, no n'hi
ha prou. Les lleis protectores dels Drets Humans de tota persona són
necessàries, insubstituïbles. Però no suficients.
Vegem: la conquesta dels Drets Humans ha recorregut i segueix
recorrent un llarg camí que mai s'acaba. Així com canvia la nostra vida
social, canvien les formes de discriminació i maltractament. Però alhora
canvia també la nostra percepció col·lectiva de manera que nous
moviments demanen i exigeixen el màxim respecte per les diferències
humanes i la igualtat davant la llei i les possibilitats de realització
personal. Mirant enrere, veiem com, des de la Il·lustració i des de les
revolucions franceses i americanes, un corrent profund de pensament ha
anat produint canvis importants en la concepció de qui és l'ésser humà,
que ha passat de ser considerat un súbdit al servei de la divinitat, de
la jerarquia eclesiàstica que la representava i la reialesa, que ho era
per delegació divina, a ser considerat un ciutadà, un ésser ple de
dignitat pel sol fet de ser humà.
I aquest corrent i les progressives mobilitzacions i lluites han anat
prenent forma en normes col·lectives, en lleis que tradueixen els tres
grans principi inspiradors de la modernitat: la igualtat, la llibertat i
la fraternitat. La Declaració Universal dels Drets Humans de l'ONU de
l’any 1948 representa la pedra fonamental de la modernitat. Un llarg
camí ple de lluites, entrebancs i víctimes ens ha permès arribar fins
aquí. Mobilitzacions de tota mena han calgut per fer reconèixer
legalment els drets de les dones (encara fràgils i vulnerables), els
drets d’aquells que pateixen algun tipus de minusvàlua i els drets dels
infants perquè fossin considerats persones i no éssers propietat dels
pares... Anys de lluites han calgut perquè l'orientació sexual no fos un
obstacle per trobar-se en igualtat de condicions en la vida social,
laboral i personal... Cada moment històric ha tingut la seva lluita pels
drets i ha hagut de vèncer forts obstacles ideològics i socials per
evitar la marginació d’uns humans que han estat considerats 'diferents',
és a dir, inferiors.
I és en aquest sentit que cal recordar el que succeïa fa amb prou feines
vint i tants anys. Les grans modificacions sobre els drets civils (és a
dir sobre allò que regula la vida quotidiana de les persones, les
relacions entre elles, l'estructura de les famílies, la posició dels
infants...) va fer un gran salt que ens va col·locar fins i tot més
endavant que altres països europeus. A la Comissió de Justícia del
Congrés dels Diputats, l'any 1985 es va plantejar per primer cop la
necessitat d’acomodar la nostra legislació discriminatòria als principis
de igualtat del Consell d’Europa respecte als homosexuals. El grup
socialista recolzat per José M.Bandres, d'Euskadiko Ezquerra, va fer
aprovar una proposició de llei en aquest sentit. Es va obrir així un
camí que després es va completar amb les lleis de Drets Civils del
primer mandat de Zapatero, junt amb moltes altres que anaven en la
mateixa direcció. A Catalunya, que disposa de un codi civil propi, s’ha
avançat en la mateixa direcció i es pot dir en aquests moments que les
grans transformacions en matèria de drets civils estan conquerides sobre
el paper
Però no ni ha prou. D’una banda, perquè van apareixent noves formes de
discriminació que exigeixen noves propostes. I en segon lloc les noves
formes de discriminació que es fan visibles a mesura que augmenta la
llibertat siguin reals, aplicables i útils cal disposar de recursos
econòmics, com és el cas de la Llei de la Dependència, de la violència
contra les dones i la de la llei contra la homofòbia i la transfòbia.
Calen recursos. Recursos per endegar polítiques preventives, educatives i
protectores que ajudin a canviar el disc dur dels prejudicis ben
presents, situats en els llocs mes secrets del cervell i el cor de la
vida personal i col·lectiva. Cal entrenar a respectar la diversitat i la
pluralitat.
El trist cas de l'Alan Montoliu, que va ser moralment perseguit fins a
la mort, ens ensenya l'urgent necessitat d’enfortir i aplicar la llei
disposant de tots els recursos necessaris perquè no quedi en paper
mullat en front dels antics prejudicis que tendeixen a dividir i
subdividir les persones en funció de les seves diferències. I no a
respectar la seva essencial i innegociable dignitat humana que tants
esforços ha costat reconèixer i socialment i políticament construir.
Poncho es como lo conocíamos todos. Su
nombre era Alfonso Guisado. Uno de los nuestros, no por ser socialista
-que lo era y mucho- ni por ser extremeño, que también, sino por el amor
a los suyos, a su esposa Tomasa y a sus tres hijos; por ser un gran
constructor: de casas y de amistades.
