Darrerament s'ha obert un debat sobre una qüestió difícil, els
“ventres de lloguer”, o dit en llenguatge correcte, la maternitat
subrogada. Hi ha qui ho defensa en nom de les parelles que desitgen molt
tenir fills i de la llibertat de les dones que s'hi ofereixen. És més,
en algunes sèries televisives s'explica amb tota naturalitat les
angoixes i alegries que aquesta pràctica comporta en una família, tan
normal com qualsevol altra. I al final, flors i violes i romaní. Grups
de dones feministes arreu del món, d'altra banda, han posat el crit al
cel argumentant: “No som gerros o atuells.” El debat està servit. Aquest
seria un de tants si no fos perquè incideix en un vell problema que ara
ens arriba disfressat de modernitat gràcies als avenços de la
tecnologia i la medicina moderna. Acabat l'esclavatge –almenys
teòricament–, queden molts romanents que recauen prioritàriament sobre
les dones econòmicament i social més vulnerables. I a això s'hi suma que
malgrat els avenços en els drets humans de les dones, l'actual avidesa
descontrolada del mercat sembla trobar noves formes de cosificar
el cos de les dones per a la venda o el lloguer. Sigui a trossos o a
estones, com en la prostitució, en la compra d'òvuls o darrerament el
lloguer de ventres. La coincidència de tres factors fan d'aquesta una
nova forma d'explotació: les desigualtats creixents entre països i
societats obren nous mercats possibles d'úters, com ho fan amb la roba
barata que comprem aquí –ja s'està dient, els úters més barats són els
de l'Índia–. D'altra banda, la globalització econòmica ho facilita i en
tercer lloc la cultura patriarcal de sempre ho naturalitza sota
el discurs del desig de procrear de tantes famílies i la llibertat
individual per emprar com es vulgui el propi cos. Però ens preguntem:
s'oferirien ventres de lloguer si no hi hagués diners per entremig?
Sembla que no, excepte en alguns casos de germanes o amigues íntimes que
s'ofereixen a fer-ho gratuïtament, de la mateixa manera que un germà
dóna un ronyó. Ben diferent de la compra i venda d'òrgans. Alguns pobres
–ho sabem– es venen parts del cos als rics.
I algunes dones pobres lloguen els seus úters a dones riques. I no s'hi val a parlar de “triar lliurement” si no s'atribueix tot el pes que els condicionaments econòmics tenen sobre la vida de les persones. És el mateix que passa quan es parla de les dones captades per a la prostitució. Llibertat?
S'oferirien ventres de lloguer si no hi hagués diners per entremig?
El cas dels úters de lloguer il·lustra perfectament una realitat
punyent: la manca de límits, la voracitat d'un capitalisme en què tot es
pot comprar, vendre o llogar en uns mercats globals cada cop més
desiguals. Una voracitat que recau sobre la població femenina més
desvalguda que, per un o altre camí corre el risc de ser venuda, llogada
sencera o a trossos. On rau la llibertat, el respecte, l'autoestima,
l'experiència íntima de les donants? Que potser el cos de les dones no
és la mateixa dona? On establim els límits d'allò que mai hauria
d'entrar en la lògica dels mercats ni de la mercantilització progressiva
de la vida personal?