Sencera o a trossos?

Darrerament s'ha obert un debat sobre una qüestió difícil, els “ventres de lloguer”, o dit en llenguatge correcte, la maternitat subrogada. Hi ha qui ho defensa en nom de les parelles que desitgen molt tenir fills i de la llibertat de les dones que s'hi ofereixen. És més, en algunes sèries televisives s'explica amb tota naturalitat les angoixes i alegries que aquesta pràctica comporta en una família, tan normal com qualsevol altra. I al final, flors i violes i romaní. Grups de dones feministes arreu del món, d'altra banda, han posat el crit al cel argumentant: “No som gerros o atuells.” El debat està servit. Aquest seria un de tants si no fos perquè incideix en un vell problema que ara ens arriba disfressat de modernitat gràcies als avenços de la tecnologia i la medicina moderna. Acabat l'esclavatge –almenys teòricament–, queden molts romanents que recauen prioritàriament sobre les dones econòmicament i social més vulnerables. I a això s'hi suma que malgrat els avenços en els drets humans de les dones, l'actual avidesa descontrolada del mercat sembla trobar noves formes de cosificar el cos de les dones per a la venda o el lloguer. Sigui a trossos o a estones, com en la prostitució, en la compra d'òvuls o darrerament el lloguer de ventres. La coincidència de tres factors fan d'aquesta una nova forma d'explotació: les desigualtats creixents entre països i societats obren nous mercats possibles d'úters, com ho fan amb la roba barata que comprem aquí –ja s'està dient, els úters més barats són els de l'Índia–. D'altra banda, la globalització econòmica ho facilita i en tercer lloc la cultura patriarcal de sempre ho naturalitza sota el discurs del desig de procrear de tantes famílies i la llibertat individual per emprar com es vulgui el propi cos. Però ens preguntem: s'oferirien ventres de lloguer si no hi hagués diners per entremig? Sembla que no, excepte en alguns casos de germanes o amigues íntimes que s'ofereixen a fer-ho gratuïtament, de la mateixa manera que un germà dóna un ronyó. Ben diferent de la compra i venda d'òrgans. Alguns pobres –ho sabem– es venen parts del cos als rics.

I algunes dones pobres lloguen els seus úters a dones riques. I no s'hi val a parlar de “triar lliurement” si no s'atribueix tot el pes que els condicionaments econòmics tenen sobre la vida de les persones. És el mateix que passa quan es parla de les dones captades per a la prostitució. Llibertat?

S'oferirien ventres de lloguer si no hi hagués diners per entremig? 

 

El cas dels úters de lloguer il·lustra perfectament una realitat punyent: la manca de límits, la voracitat d'un capitalisme en què tot es pot comprar, vendre o llogar en uns mercats globals cada cop més desiguals. Una voracitat que recau sobre la població femenina més desvalguda que, per un o altre camí corre el risc de ser venuda, llogada sencera o a trossos. On rau la llibertat, el respecte, l'autoestima, l'experiència íntima de les donants? Que potser el cos de les dones no és la mateixa dona? On establim els límits d'allò que mai hauria d'entrar en la lògica dels mercats ni de la mercantilització progressiva de la vida personal?