Guerres i dones.




Extraordinari el llibre de Svetlana Alexiévitch. Darrere del títol La guerra no té rostre de dona, la premi Nobel realitza un treball inèdit en el terreny de la dolorosa relació entre les dones i la guerra.

La guerra, millor dit, les guerres han estat una constant en la Història des del començament dels temps coneguts. Tant constants que semblen complir un destí ineluctable i que en la seva formulació teòrica (i mes conservadora) ve a dir: Com que l’home es un llop per l’home, resulta natural que esclatin brots de violència col·lectiva. De fet, tots els esforços civilitzadors han tendit a substituir les armes per la paraula, per la negociació, la diplomàcia i la política. La pau, seria doncs el resultat d’un esforç de construcció voluntària i voluntariosa.
 
D’altra banda, no és estrany que el discurs de la violència inevitable hagi estat tant dominant. En un tipus de cultura patriarcal fonamentada en la competència, el domini i la permissivitat en l’expressió violenta, la guerra no solament és acceptada, sinó sovint “exaltada” en forma de relat heroic, de mostra de grandesa, de valentia i honor individual i col·lectius. La Historia se’ns ha explicat posant majúscules a les grans batalles i fent de les conquestes violentes l’explicació de molts avenços.


Poc s’ha explicat les desgracies que comporta, els graus de sofriment humà que causa, les seves llargues conseqüències en el viure de les generacions futures. Excepte algunes obres ben conegudes de la Literatura (Tolstoi, Stendhal, EriK M Remarque i d’altres testimonis menys coneguts però punyents), les grans guerres, revestides d’or i plata , són referents constants en la història dels pobles. Des d’un altre enfoc, amb tota naturalitat, hi ha tractats d’estratègia que estudien amb detall i fredor les tàctiques emprades en aquesta o aquella batalla. En aquests casos es tracta d’estudis enfocats, els estudis des d’una òptica merament tècnica com si del funcionament de màquines es tractés.

I dins aquest panorama... Què hi diuen les dones? No han estat mai inactives. Sovint s’han organitzat “contra” la guerra o a favor de les víctimes. Lligues per la Pau, Dones de Negre... Però està per fer la llarga llista d’accions que han dut a terme i les petites victòries que elles –allunyades gairebé sempre dels centres de poder on es prenen les decisions –malgrat tot han assolit victòries, amplament silenciades com sol ocórrer en molts aspectes de les seves activitats, sobretot, si són “diferents” novadores, no “canòniques”.

I vet aquí que Svetlana es mira la guerra i les dones de cara. Fa parlar obertament les que han estat lluitant voluntàriament. Dones que han matat, fet esclatar bombes, conduit tancs, posat emboscades... És a dir, les deixa, les fa parlar. I les escolta. L’autora no s’expressa com una activista en contra de la guerra. És una escriptora que indaga i dóna la veu. Explora què els hi fa la guerra a les dones, no quan en són víctimes directes tan sols (que es un enfoc sovintejat i poc divulgat), sinó quan elles obertament hi participen.

I l'experiència d’aquesta lectura, d’aquest escoltar paraules que costen molt de pronunciar, ens ensenya moltes coses. Es una gran lliçó. En primer lloc de periodisme honest i de saviesa humana. En segon lloc, ens mostra elements psicològics interessants sobre la memòria, el trauma, les argúcies del pensament per sobreviure i perdonar-se. Però, sobretot, ens mostra com d’antinatural resulten les guerres per a les dones que viuen la mort dels enemics com “assassinats” sense cap consol ni adorno. Ens ofereixen una nova visió, tan lluny del victimisme com del triomfalisme, en què la veu de les dones se’ns apareix de forma nova, com un gran recordatori de què són les vides humanes posades a prova. I què representen les dones com a gran reserva de la humanitat i de preservació prioritària de la vida.

Maria Dolors Renau, psicòloga, escriptora i política

 

No hay comentarios: