Extraordinari el llibre de Svetlana Alexiévitch. Darrere del títol La guerra no té rostre de dona, la premi Nobel realitza un treball inèdit en el terreny de la dolorosa relació entre les dones i la guerra.
La
guerra, millor dit, les guerres han estat una constant en la Història
des del començament dels temps coneguts. Tant constants que semblen
complir un destí ineluctable i que en la seva formulació teòrica (i mes
conservadora) ve a dir: Com que l’home es un llop per l’home, resulta
natural que esclatin brots de violència col·lectiva. De fet, tots els
esforços civilitzadors han tendit a substituir les armes per la paraula,
per la negociació, la diplomàcia i la política. La pau, seria doncs el
resultat d’un esforç de construcció voluntària i voluntariosa.
D’altra
banda, no és estrany que el discurs de la violència inevitable hagi
estat tant dominant. En un tipus de cultura patriarcal fonamentada en la
competència, el domini i la permissivitat en l’expressió violenta, la
guerra no solament és acceptada, sinó sovint “exaltada” en forma de
relat heroic, de mostra de grandesa, de valentia i honor individual i
col·lectius. La Historia se’ns ha explicat posant majúscules a les grans
batalles i fent de les conquestes violentes l’explicació de molts
avenços.
Poc
s’ha explicat les desgracies que comporta, els graus de sofriment humà
que causa, les seves llargues conseqüències en el viure de les
generacions futures. Excepte algunes obres ben conegudes de la
Literatura (Tolstoi, Stendhal, EriK M Remarque i d’altres testimonis
menys coneguts però punyents), les grans guerres, revestides d’or i
plata , són referents constants en la història dels pobles. Des d’un
altre enfoc, amb tota naturalitat, hi ha tractats d’estratègia que
estudien amb detall i fredor les tàctiques emprades en aquesta o aquella
batalla. En aquests casos es tracta d’estudis enfocats, els estudis des
d’una òptica merament tècnica com si del funcionament de màquines es
tractés.
I
dins aquest panorama... Què hi diuen les dones? No han estat mai
inactives. Sovint s’han organitzat “contra” la guerra o a favor de les
víctimes. Lligues per la Pau, Dones de Negre... Però està per fer la
llarga llista d’accions que han dut a terme i les petites victòries que
elles –allunyades gairebé sempre– dels centres de poder on es
prenen les decisions –malgrat tot han assolit victòries, amplament
silenciades com sol ocórrer en molts aspectes de les seves activitats,
sobretot, si són “diferents” novadores, no “canòniques”.
I
vet aquí que Svetlana es mira la guerra i les dones de cara. Fa parlar
obertament les que han estat lluitant voluntàriament. Dones que han
matat, fet esclatar bombes, conduit tancs, posat emboscades... És a dir,
les deixa, les fa parlar. I les escolta. L’autora no s’expressa com una
activista en contra de la guerra. És una escriptora que indaga i dóna
la veu. Explora què els hi fa la guerra a les dones, no quan en són
víctimes directes tan sols (que es un enfoc sovintejat i poc divulgat),
sinó quan elles obertament hi participen.
I
l'experiència d’aquesta lectura, d’aquest escoltar paraules que costen
molt de pronunciar, ens ensenya moltes coses. Es una gran lliçó. En
primer lloc de periodisme honest i de saviesa humana. En segon lloc, ens
mostra elements psicològics interessants sobre la memòria, el trauma,
les argúcies del pensament per sobreviure i perdonar-se. Però, sobretot,
ens mostra com d’antinatural resulten les guerres per a les dones que
viuen la mort dels enemics com “assassinats” sense cap consol ni adorno.
Ens ofereixen una nova visió, tan lluny del victimisme com del
triomfalisme, en què la veu de les dones se’ns apareix de forma nova,
com un gran recordatori de què són les vides humanes posades a prova. I
què representen les dones com a gran reserva de la humanitat i de
preservació prioritària de la vida.
Maria Dolors Renau, psicòloga, escriptora i política
No hay comentarios:
Publicar un comentario