Con la cabeza y con el corazón

En el momento en el que sean leídas estas palabras, quedará menos de una semana para las elecciones autonómicas más excepcionales e imprevisibles que se hayan realizado jamás. Serán los días finales de una larga campaña electoral que empezó hace mucho más tiempo que el establecido oficialmente, claramente marcada por los diferentes posicionamientos y comportamientos de los partidos que se presentan.

Si se pudiera reducir a un máximo común divisor sus propuestas, dichos partidos se podrían ordenar en torno a dos ejes principales. Por un lado, los que reclaman una independencia justificada más por los sentimientos que por la racionalidad, y que por lo tanto deja de ser posible y viable: basta ver las consecuencias económicas, sociales y legales que ha tenido su intento de aplicación para comprender que, si bien se podían llegar a justificar como sentimiento e identidad, carecen de cualquier posibilidad de aplicación o desarrollo en la sociedad actual.

Por el otro lado, tendríamos otros partidos que han basado su campaña electoral en la mera contraposición al planteamiento ideológico de los anteriores, pero incapaces de hallar una salida que permita resolver esta dicotomía. Ambas opciones, a su vez, comparten el peligro de un inmenso daño colateral ya que solo podrían llevarse a cabo dando lugar a unos vencedores por encima de otros perdedores, que seguirían siendo ciudadanos de Catalunya.

Per la convivència i la recuperació de les nostres institucions

Sens dubte ens trobem en una campanya electoral anòmala, una campanya que ens hauria de permetre girar full, construir de nou un espai de convivència, com havia estat Catalunya, símbol del dinamisme i exemple de la inclusió social. Un territori amb un clar tarannà capdavanter productiu del sud d'Europa i de l'Estat. Amb un nivell d'autogovern com mai havia estat, tot i les retallades del Tribunal Constitucional a l'Estatut del 2006 a proposta del PP. Una terra de progrés i on socialment s'avançava a marxes superiors als territoris de l'entorn i que ens posicionava com una societat de primer nivell. No sabem si l'avarícia trenca el sac o han estat altres qüestions més pròpies de 'lobbies' o partits interessats que han provocat la situació que finalment ens ha dut al lloc on som ara.
Però, si dèiem que la convocatòria de les eleccions ja havien estat estranyes per la negativa del president Puigdemont de no convocar-les i l'aplicació automàtica de l'article 155, cal recordar que per aquest fet ha estat l'aplicació d'aquest article constitucional, per més que es cerquin altres motius. Per tant aquestes comtesses s'evidencien més complexes per com s'afronten.

Federalisme social

Fa unes setmanes es va presentar a Sant Boi un Manifest impulsat per UGT i CCOO amb el títol que encapçala aquest article: 'Federalisme social'. Es tracta d'una crida més a favor del federalisme com la millor opció de futur. Ara per ara, només el PSC inclou en el seu programa electoral una proposta específica i clara sobre un estat federal per Espanya. Hauria de ser un dels temes que centressin la campanya electoral: per què necessitem evolucionar cap a un model federal? Quins avantatges socials podem esperar del nou model?
El que li falta a un estat de les autonomies que no arriba a ser federal és una cultura de lleialtat i cooperació envers un govern compartit que reconegui i respecti les diferències de totes les comunitats i, en especial, de les més singulars i històriques com ho és la catalana. L'estat de les autonomies no ha sabut compartir sobirania. Cada comunitat ha maldat més per defensar les seves competències. consolidar l'autogovern, competir amb la resta de comunitats. que per comprometre's en una causa comuna i compartida. En un model federal, l'estat (que aquí en diem 'central' o despectivament 'espanyol') no hauria de ser vist com quelcom aliè, interventor i repressor. Catalunya també és estat.

Les reformes en el finançament autonòmic, en el sistema de competències, en el Senat, són imprescindibles. Però elles soles no aportaran un model federal si no canvia la mentalitat de la ciutadania i dels que han de governar les institucions. Federar és pactar per actuar junts, des de la confiança i la fidelitat mútua.

Con faldas y a lo loco

En el futur seria bo fer una revisió de quin ha estat l'actuació de la societat catalana, i del paper jugat per la propaganda política. La política ha de ser sobretot sentiment, però també racionalitat.
En els últims anys hem vist com la propaganda s'ha anat radicalitzant i convertint en un discurs èpic, en el qual les emocions han diluït a les raons. No és gens original ni nou, i podem recordar la situació en l'Europa del primer terç del segle XX, o pels que ja tenim una edat, les classes de 'Formación del Espiritu Nacional' a batxillerat. En l'actualitat tenim exemples com el jihadisme o el sionisme, amb el seu discurs basat en l'èpica per fer aflorar als seus seguidors l'orgull de pertinença a un poble escollit, que ha sofert durant segles a mans del seu opressor que no li permet ser lliure.

La propaganda apel·la directament als sentiments i sobretot inculca fe cega en els seus líders, evitant qualsevol ombra de dubte o racionalitat. 'Tal vegada no ho comprenguem, però els nostres líders saben el que fan, ho tenen tot pensat pel nostre bé'. No podem amagar que aquesta situació ha generat una fractura en la societat catalana, entre amics, familiars i companys de treball, arribant fins i tot a situacions absurdes que em recorda al personatge d'Osgood Fielding III, de la magnífica pel·lícula de Billy Wilder 'Some Like It Hot' ('Con faldas y a lo loco', en castellà) i compta al final de l'obra amb un dels millors diàlegs escrits entre Jack Lemmon (Jerry) i Joe I. Brown (Osgood Fielding III).

155 monedes de plata

Tantes coses per escriure del Procés 'tutti frutti' que m'emboliquen el raonament i em deixen en un estat de fatiga abans de començar. Sortosament, em retrobo amb un fil argumental prim, gairebé insignificant i aprofito la ben entesa per saltar per sobre de les mentides del separatisme i la seva estratègia de la victimització sulfúrica, al mateix temps que engego al Congo belga del rei Leopold l'immobilisme de Madrid, maldestre, obtusíssim. 
L'argument al qual m'agafo està relacionat amb els representants de la fe. Jo pensava, de manera equivocada, que aquest petit país era aconfessional, obert, d'esperit poc sant. I creia que les desamortitzacions i les derrotes carlines havien modulat el sentit de la perspectiva ecumènica de monges i capellans. Serà que 40 anys d'obscuritat i tirania, i 40 més de constitucionalisme cartesià han convulsionat de tal manera al poble i a les parròquies, que res és el que sembla en aquests temps. Admeto un gran respecte per totes les confessions i, particularment, per l'Església catòlica, que és la d'aquí, a la que em sento vinculat culturalment. I no tinc cap dubte que el Papa Francesc, un home extraordinari, únic, transformaria el sentit de les relacions humanes si el temps i l'autoritat no ho haguessin d'impedir.

Àngel Casas, un ciutadà exemplar.

Sorgit del moviment veïnal, Àngel Casas fou elegit el primer alcalde des del restabliment de la democràtica (1979-1983) sota les sigles del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-C), partit en el qual ha militat fins a la seva mort.
Ha estat un dels iniciadors del model de ciutat que és avui Sant Cugat, i es pot dir que contribuí a fer que els ajuntaments democràtics es convertissin en la principal eina per tal que la ciutadania assolís les garanties necessàries de participació i de qualitat de vida com a objectiu principal que fos un projecte col·lectiu i il·lusionant passada la dictadura.

Àngel Casas es va proposar impulsar polítiques de proximitat que tinguessin una repercussió directa i immediata sobre la ciutadania i que ajudessin a transformar la ciutat. Innovador i creatiu, també va destacar pel seu suport a l'escola catalana, com el pagament des del consistori de la dotació destinada a les escoles de mestres de català, o la posada en marxa d'un sistema de transport públic als districtes més allunyats del nucli urbà del municipi, la urbanització de les rieres, la construcció de les primeres escoles bressol municipals, o aconseguir el traspàs del ministeri de l'edifici de l'Escola de Magisteri al municipi per destinar-lo a la Casa de Cultura.

La planificació educativa a Sant Cugat és només un número?

Al llarg del període de preinscripció i de matriculació a Sant Cugat, he vist declaracions a la premsa local sobre el no encert en la planificació per part del Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. L'alcaldessa de la ciutat ha insistit en les mancances numèriques argumentant que la Generalitat té en compte les dades dels habitants que hi ha en el moment de la planificació, però no dels nous habitants que van arribant al llarg del curs.
És cert i vull pensar que el padró s'actualitza i s'envia al Departament d'ensenyament periòdicament. D'altra banda el Departament ha de preveure que Sant Cugat és una ciutat que creix i aporta infants en qualsevol moment de l’any. Aquest efecte es repeteix any rere any. L'ajuntament amb les seves dades i la projecció d'aquestes ha de preveure l'impacte i ha de col·laborar i convèncer al Departament per aconseguir una planificació numèrica adequada.

Pressupost 2018



La partida en inversions està destinada en 15.7 milions d´euros
La darrera setmana es va presentar en audiència pública el nou pressupost municipal per l´any 2018. Amb una xifra rècord de 135 milions d'euros de pressupost. Per tant es pot dir que hi ha una millora en la recaptació d'impostos, una bona notícia.

Aquest pressupost inicial ha estat consensuat amb tot l'equip de Govern (PDeCAT-Democrates i PSC).

Pel que fa en el tema dels impostos, es pagaran les mateixes taxes que el 2017, per tant hi ha una congelació dels impostos. Per part de l´Ajuntament amb aquesta congelació d'impostos es vol donar una sensació de fortalesa financera. El fet de no incrementar els impostos permetrà al ciutadà augmentar la seva despesa personal i de retruc generar més economia.

Personalment m'agradaria destacar la tarifació social destinada ajudar aquelles persones que vulguin tenir accés a serveis educatius, culturals o esportius. D'aquesta manera fem una ciutat que inclou a tothom independentment de la renda.

HABLAMOS


Independientemente de cualquier posicionamiento político, es fácil tener la sensación de que la relación entre Cataluña y España -que llevaba bloqueada demasiados años- se está acelerando y que cada día las noticias se suceden más rápidamente. Tanto es así, que quizás en el momento en que se publiquen estas palabras ya queden desactualizadas.
 
Hoy por hoy, se ha proclamado el lunes 9 de octubre como el día probable en que sea declarada la independencia. Por lo tanto, es posible que mientras este artículo sea leído aún se esté a tiempo de hallar una salida a esta confrontación ante la que cada día todos perdemos aún más.

De esta realidad, queda poco por decir. Sobran los adjetivos para calificar esta fractura cuyas consecuencias siguen siendo imprevisibles, caracterizada por la ausencia de acuerdos desde hace ya años entre la visión homogénea, inmovilista y recentralizadora del gobierno del Estado, y la voluntad separatista, unilateral e ilegal del gobierno de la Generalitat, fractura que durante los últimos días se ha agravado extremadamente como consecuencia de la ruptura de la legalidad en el Parlament por parte de éste último, pero sobre todo por la desproporcionada e inaceptable actuación policial que trataba de impedir una movilización sin garantías y que ya carecía de validez jurídica.

Ante estos hechos, quizás sólo haya una única solución para mantener la unión civil de una sociedad caracterizada por poseer un carácter plurinacional, pluricultural y plurilingüe, pero que respecto a la independencia se divide casi a partes iguales. ¿Cuál es esa solución? Sencillamente, aquella que frente a la unilateralidad, judicialización y desobediencia -que no nos han llevado a ninguna otra parte más que a conflicto y ruptura- incorpora las diferentes perspectivas en torno a un consenso que permita la convivencia mediante el acuerdo.

Definitivamente, sólo a través de un proceso de diálogo, de negociación y de pacto, se podrá construir una alternativa que permita compartir identidades y diseñar un proyecto común entre ambas partes, sustentado principalmente en la mejora del autogobierno y la financiación además de otras propuestas, a partir de las cuales iniciar un proceso de aproximación mutua que dé respuesta a la pluralidad de sentimientos e identidades nacionales desde el respeto y la diversidad.

¿Hablamos?

Diàleg, acord i pacte

Catalunya està vivint moments crítics, posar en evidència el model d'estat és bo, el problema deriva en com i quina és la proposta. Se'ns emmiralla amb una república, però no es diu res més. Ni com ens ho farem sense el suport de l'Estat, com aconseguirem pactar amb un estat del qual ens acabem de separar? Les pensions, els tributs, les inversions, la seguretat, la transferència de les infraestructures i la resta. I d'Europa? Sense ser capaços de retenir totes les subvencions pels nostres municipis, empreses i projectes. Com ens ho farem com ports i aeroports deixin de ser porta d'entrada aranzelària europea, o quan deixem de pertànyer a l'espai Shengen. Aquesta i molt més, pot ser una realitat que ens espera si tira endavant un somni i una il·lusió col·lectiva molt nombrosa, però que no és la majoritària. Pot ser votar la solució per saber-ho? Podria ser però amb garanties i amb ganes de preguntar amb criteri i informació.

Tot sembla encaminat a què s'aconseguirà la independència, que ja està fet, que tan sols queda la darrera passa. Mitjans de comunicació, creadors d'opinió, missals, entitats i partits sobiranistes ens ho volen fer creure, que no hi ha res a fer perquè el 'moviment' és imparable. Que la revolució dels somriures pacífica ja toca la seva fita final.

Doncs des del nostre punt de vista no és així, hi ha moltes mancances de contingut en el discurs, mancances de planificació i estratègia, incoherències argumentals en les xifres econòmiques explicades, desajustos de convivència interna i també de relacions internacionals. I una realitat no explicada prou d'aquest moviment pacífic, no hi ha un debat serè en els entorns familiars i d'amistat per aquesta qüestió, es coarta la llibertat d'expressió d'aquells que no hi són favorables, s'increpa i insulta a càrrecs electes de manera verbal i també a través de les xarxes, s'assetja a forces de seguretat que fan la feina, s'ataquen a seus de partits, es pateixen pintades insultants, no s'escolten altres alternatives... Però això sí, tot es fa sota una normal aparença cívica i sota un cert silenci informatiu, doncs la realitat és que passen coses que no s'expliquen prou.

Els socialistes no creiem que es donin les suficients garanties per participar-hi, sense cens oficial, sense sindicatura electoral per vetllar pel procés, sense una campanya equitativa, sense uns indicadors que ens faci preveure una transparència en el recompte, sense una manca d'intimitat per exercir el vot, sense un acord per fer-ho de manera normal, no es pot fer. Per això diem que amb nosaltres no hi comptin.

Sorprenen fets com, col·lectius que han estat molt castigats per aquest govern ho perdonin tot i s'hagi donat la volta en pro d'una il·lusió utòpica. La comunitat educativa, les marees blanques, els bombers i els pagesos en són un clar exemple de com s'ha estat capaç de girar el discurs de les retallades i manca d'inversió, potser a alguns ens manca entendre que amb la independència s'arranjarà tot. Un altre fet és que passem per alt que aquest govern igual que el de l'estat són hereus directes d'unes gestions corruptes que avui dia estan als jutjats i amb aquest procés semblem oblidar-ho. O el fet més greu que han defugit de la seva responsabilitat de parlar, de negociar d'arribar a acords, la política és això, quan els polítics tiren la tovallola i no són capaços d'entesa és que han fracassat. Els socialistes ens oferim a aprofundir en aquest diàleg.

No vull entrar en quin és el punt de partida, però cal posar en lletres majúscules que l'estructura de l'estat no ha sabut fer la feina, o millor dit, que ho ha fet de la pitjor manera que ho podia fer. A ulls del ciutadà és igual si les ordres venen de la fiscalia, dels jutjats o del govern, tots provenen de la l'Estat amb la voluntat d'impedir una disbauxa de manera matussera i fregant alguna línia imprevisible.

Tenim la necessitat de trobar una solució al què està passant a Catalunya, i d'establir nous mecanismes de relació entre l'Estat i el nostre país. Què fàcil hauria de ser poder seure en una mateixa taula als dos governs, amb un full en blanc i començar a escriure d'allò del què s'ha de parlar, sense embuts ni retrets. Fer política, aquest ha de ser el primer pas, tenir la voluntat d'arribar a acords, només d'aquesta manera es pot teixir el pacte.

Les postures estan 'enrocades', ningú vol baixar del burro, és una lluita de galls, i no s'adonen que només hi perdem tots, el poble català en primera instància i la resta de l'Estat després. Ens hem carregat la cohesió, cal treballar per una segona transició, reformar el sistema judicial, afrontar i renegar del passat franquista, actualitzar la vertebració territorial i dignificar les diferents cultures existents.

Els socialistes hem provocat que es constitueixi un grup de treball al congrés per començar a debatre l'encaix territorial, i de retruc obrir altres portes, altres vies per a l'entesa, per a la discussió, per a la política en definitiva. Hem realitzat una proposta seriosa i solucions. La proposta federal socialista, ara ja tothom la dóna per veraç i afirmem que és la única solució davant l'immobilisme del govern del PP i la fugida endavant de JuntsxSí i la CUP, altres encara estan marejant la perdiu.

Es tracta doncs de com poder arribar-hi, de com materialitzar-la, amb quins actors comptem, i els socialistes ho tenim clar: DIÀLEG, ACORD I PACTE.

Diàleg, acord i pacte.

La proposta federal socialista, ara ja tothom la dona per veraç, afirmem que és l’única solució.
 
Fa temps que escrivim sobre la necessitat de trobar una solució al que està passant a Catalunya, i d’establir nous mecanismes de relació entre l’Estat i el nostre país.

Que fàcil hauria de ser poder asseure en una mateixa taula els dos governs, amb un full en blanc, i començar a escriure allò del que s’ha de parlar, sense embuts ni retrets, sense les forces de seguretat actuant i la fiscalia donant ordres, sense les entitats “no votades” agitant els carrers, ni amenaces. Fent política, aquest ha de ser el primer pas, tenir la voluntat d’arribar a acords, només d’aquesta manera es pot teixir el pacte.

Les postures estan “enrocades”, ningú vol baixar del burro, és una lluita de galls, i no s’adonen que només hi perdem tots, el poble català en primera instància i la resta de l’Estat després. Ens hem carregat la cohesió, cal treballar per una segona transició, reformar el sistema judicial, afrontar i renegar del passat franquista, actualitzar la vertebració territorial i dignificar les diferents cultures existents.

Els socialistes hem provocat que es constitueixi un grup de treball al congrés per començar a debatre l’encaix territorial, i de retruc obrir altres portes, altres vies per a l’entesa, per a la discussió, per a la política en definitiva.

La proposta federal socialista, ara ja tothom la dona per veraç, afirmem que és l’única solució davant l’immobilisme del govern del PP i la fugida endavant de JuntsxSí i la CUP, altres encara estan marejant la perdiu. Es tracta, doncs, de com poder arribar-hi, de com materialitzar-la, per això defensem: diàleg, acord i pacte.

Sant Cugat, ciutat europea de l’esport

Aquest juliol i agost l'Association for European Capitals and Cities of Sport (ACES) va estar analitzant 'in situ' si Sant Cugat compleix els paràmetres per ser designada Ciutat Europea de l'Esport. Aquesta ha estat una iniciativa impulsada per l'associació Sant Cugat Creix, i que l'Ajuntament de Sant Cugat ha acollit amb entusiasme fins a presentar un projecte a l'ACES. L'Associació Sant Cugat Creix està integrada pel Patí Hoquei Club Sant Cugat, el Club Voleibol Sant Cugat, el Club de Rugby Sant Cugat i el Junior FC.

Al marge de si l'ACES ens acaba atorgant la distinció de Ciutat Europea de l'Esport, cal dir que, avui dia, els esportistes de la nostra ciutat i les entitats esportives a les quals representen, així com els esportistes de lleure o els que encara estan en etapa de formació a les nostres escoles, ja poden afirmar que Sant Cugat gaudeix d'una bona salut, tant pel que fa a les disciplines esportives que s'hi practiquen com per les instal·lacions i infraestructures que hi ha a disposició dels seus usuaris.

En aquest primer tram del segle XXI, i partint de la base que sempre tot és millorable, podem dir que tenim una ciutat que fa i gaudeix de l'esport en majúscules. Només cal passejar-la i de tant en tant assistir a les instal·lacions on es practica esport per adonar-te de la quantitat de persones que hi ha, i del nivell que s'exhibeix, en general, en aquelles entitats que competeixen en les seves respectives disciplines.

No cal citar-ne cap perquè són moltes i diverses les entitats esportives registrades al municipi, tant en l'àmbit col·lectiu d'equip com individual, tant de lleure com de competició, i no me'n vull deixar cap.

Si finalment se'ns atorga aquest distintiu, penso que es farà justícia i serà un magnífic reconeixement a l'esport de Sant Cugat, en general, a la vegada que es visualitzarà millor la Ciutat a escala internacional. I això sempre és un bon ajut a la marca StQgat.

Si no se'ns designa, no cal patir gens perquè el fonamental per a nosaltres, és seguir vetllant per continuar contribuint, entre tots, a millorar el nivell general de salut dels ciutadans i les ciutadanes de la ciutat, a través de la cultura de la salut i de l'exercici físic en totes les seves manifestacions.

Records d’agost

La notícia que quedarà en el record de l'agost del 2017 serà la tarda del 17 d'agost.
 
L'agost és el mes número 8 i també el mes de vacances per excel·lència. Però alerta! No tothom fa vacances a Sant Cugat a l'agost, un servidor també li ha tocat treballar tot l'estiu. La ciutat continua bategant més lentament però la gent que ens quedem continuem fent vida normal.

A part de les vacances, el mes d'agost és recordat per les diferents obres que es fan, ideal per tancar el trànsit i deixar enllestits carrers i voreres pel setembre. Quedarà en el record el tall parcial en el passeig de Francesc Macià a l'alçada del Monestir, una altra obra de consideració és el nou pas que creua la via del tren en el Camí de Can Gatxet a Mira-sol.

Un altre record de l'agost del 2017 serà l'alcaldia accidental durant 5 dies del tinent d'alcalde Pere Soler del PSC, un fet inèdit. Trenta anys després un socialista tornava a ser Alcalde de Sant Cugat. Un fet anecdòtic que cal destacar és que a l'agost la zona blava és gratuïta, encara que aquest any el Mercat de Torreblanca ha estat de pagament.

La notícia que quedarà en el record de l'agost del 2017 serà la tarda del 17 d'agost, quan es va produir l'atemptat a la Rambla de Barcelona. En aquest atemptat dues santcugatenques van quedar ferides. Personalment recordaré aquella tarda d'agost en la que estava treballant en les piscines del Parc Central quan va saltar la notícia, un munt de Whatsapps, informacions per Twitter, preguntes d'usuaris de què havia passat exactament a Barcelona. Tot molt confús, però vam aguantar el tipus donant un servei públic.

Estem acostumats que els mesos d'agost siguin tranquils però de sobte es converteixen en part de la història.

Santcugatencs pel món


El cap de setmana passat una notícia va acaparar l'atenció dels mitjans informatius locals. Una família de Sant Cugat recorrerà Europa per les vacances, 29 dies per visitar París, Amsterdam, Zagreb, Budapest, Praga i Milà, entre d'altres. En un total de 13 països tenen previst realitzar 5.104 quilòmetres per 'explicar que l'1 d'octubre els catalans votarem per aconseguir la independència'. La gesta realment mereix ser notícia, però no solament en l'àmbit local.
Jo, passaré uns dies de vacances, tan sols cinc, a la selva d'Irati, bé, més que selva és un bosc dels Pirineus de Navarra, però a mi no em motiven els alts valors patriòtics, simplement em dedicaré a tasques més egoistes, passejar, i passar uns dies d'intimitat amb la meva parella. Comprenc que en el meu cas no és notícia per obrir les portades de la premsa local.

Pel catalanisme i l'estat federal: declaració de Barcelona

El passat dissabte 15 de juliol els i les socialistes proclamàvem Miquel Iceta com el nostre candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya en el marc d'un Consell Nacional obert. Un palau de congressos ple de gom a gom, amb un grau d'optimisme i entusiasme elevat, es respirava un aire d'entusiasme i de 'remuntada' que es reforça amb les darreres dades demoscòpies dels mitjans de comunicació i de les entitats utilitzades per les administracions en les seves mostres.

És obvi que s'ha d’agafar amb molta cautela, però com a mínim tots coincideixen en la tendència, que la ciutadania ens torna a veure com una possible solució a la sortida de l'actual situació política del país i de l'estat. Per això els i les socialistes volem estar preparats i estem fent molta feina. I en aquest sentit, dies abans es va gestar el document 'Pel Catalanisme i l'Espanya Federal', el que s'ha anomenat la 'Declaració de Barcelona' prenent el nom com una passa més a la realitzada just per aquestes dates l'any 2013 'Declaración de Granada' on es posava de manifest una aposta per una profunda revisió i una actualització urgent de l'Estat Autonòmic.

Precisament en la 'Declaració de Barcelona' les i els socialistes volem 'superar l'enfrontament entre l'immobilisme del govern central i la proposta independentista, obrint un escenari de diàleg i propostes que ha de culminar en una reforma federal, amb la millora de l'autogovern i el reconeixement de la realitat plurinacional'.

Sant Cugat, ciutat post-industrial

Afortunadament, Sant Cugat és un dels municipis que tenen un índex d'atur més baix, fins i tot a escala estatal. Però això no ens ha d'aturar en la recerca del veritable objectiu: arribar a l'atur zero o l'estructural, que és aquell format per les persones que simplement estan en procés de canvi de feina. L'estadística és positiva, però mai hem d'oblidar que darrere de cada número i cada dada hi ha una persona o una família que pateix i que no pot desenvolupar la seva vida en plenitud, satisfer les seves necessitats o complir els seus somnis i objectius.
A la nostra ciutat, la major part dels llocs de treball que conformen l'oferta laboral ja no es dediquen a la manufactura, i una gran part de la producció que es porta a terme no són béns. Ara, un gran percentatge dels llocs de feina a Sant Cugat no produeixen aquests béns tangibles i materials, sinó informació i serveis.

Així, la majoria de les persones que tenen un lloc de feina a una ciutat postindustrial com és Sant Cugat treballen en oficines, call-centers, restaurants, centres sanitaris, educatius, d'investigació, comerços, etc. El cas més paradigmàtic però no l'únic seria el de Delphi: amb el fenomen de l'automatització de les fàbriques, seguit per altres com la deslocalització, molts treballadors van ser desplaçats cap a altres sectors com els serveis, la gestió del coneixement i la innovació, basant en el tractament de la informació la resposta a la progressiva implantació al nostre territori de la indústria 3.0.

Tenint en compte aquests canvis en l'estructura productiva, sens dubte l'eina essencial per arribar a aquest objectiu d'atur zero o estructural és la formació. És imprescindible facilitar la formació necessària per a inserir al mercat laboral als aturats, incidint sobretot en els perfils que tenen més dificultats d'integració per motius d'edat, educació, etc. i per això les diverses actuacions portades a terme a través de les polítiques actives d'ocupació i que es basen en la capacitació per inserció - com per exemple els Plans d'Ocupació- continuen sent tan necessàries i positives.

JULIO JIMÉNEZ 
 

Festagem-la

Bona Festa Major. Estem immersos en plena Festa Major, la festa grossa. Dies per gaudir de totes les activitats que any rere any la majoria de les nostres entitats ens proposen. Activitats diverses i variades, per a tots els gustos i totes les edats.
Hem de felicitar i reconèixer explícitament el treball de tot l'equip de persones que ho fa possible, sobretot d'aquells treballadors i treballadores públiques i voluntariat que mentre nosaltres participem, amb el seu esforç i constància ens ajuden a fer-ho amb qualitat, seguretat i responsabilitat: Policia Local, Mossos d'Esquadra, Protecció Civil, ADF, brigada municipal, serveis de neteja, Creu Roja, equip de Cultura i tanta i tanta gent de les entitats que ajuden a fer que la resta puguem estar de festa. Agrair també als periodistes per la seva difícil tasca de combinar el seu treball amb la gresca i portar-nos imatges i notícies relacionades amb aquests dies de cert desori.

Creiem que la taula de programació ha fet un esforç d'integració de totes les activitats, de tot tipus de cultura, edats, estils, etc. Anem pel bon camí, des del respecte i reconeixement del seu treball realitzat encara ens queda una passa més per assolir plenament aquesta integració, tot i que hi ha una molt bona feina al darrere.

Des de fa uns anys el debat està servit, per què no vénen grans artistes o esdeveniments a la nostra ciutat? Gestionar i governar a gust de tothom és molt complex, els mateixos que ens queixaríem perquè no actua aquest o aquell altre autor, ens queixaríem si no rebem suport per organitzar l'activitat de les nostres entitats, un equilibri difícil. El que és clar és que s'ha de fer una tria, i qui té la potestat de fer-ho no ho té gens fàcil, hem apostat per un model de Festa Major i és conseqüent portar-ho a terme. Mai plou a gust de tots. Això sí, podem ser crítics i propositius com una societat avançada, democràtica, participativa i tolerant. Els temps canvien i les nostres festes i tradicions també. El 'sempre ha estat així' no és excusa per combinar-ho amb noves propostes, nous balls, que si arrelen es convertiran en costum i si no amb 'proves pilot'. També cal discutir el terme 'sempre' des de quan? I qui el marca? Tradicions d'aquí? Del poble? Del país? De la gent que fa dècades que viu a la nostra ciutat o només d'aquells de famílies centenàries? Mirem de ser integradors amb tots els col·lectius, amb els nouvinguts també? Moltes preguntes d'un debat complex i que desperta reaccions diverses.

En tot cas, el model de Festa Major proposat aposta per les activitats i les entitats de 'proximitat', i els socialistes com una entitat més i des de quasi els seus inicis seguim fidels en la nostra participació en el concurs d'arrossos, gaudint dels companys i companyes, amics i amigues. Ens veiem per Festa Major, que tingueu tots una bona festa!

Diem si a la cultura, diem si a la biblioteca central

Aquesta setmana s'ha posat sobre la taula el debat de les prioritzacions en els equipaments. És obvi que les obligacions de prestació de servei han de passar per davant d'altres, com pot ser la nova escola La Mirada, el futur Leonardo da Vinci, la biblioteca central, el nou pavelló de la Guinardera, la piscina de Mira-sol... Sense deixar d'altres necessaris com ara la sala polivalent, la cobertura de la pista de l'espai Pere Grau a les Planes, el tancament dels baixos del centre sociosanitari de la Floresta, la cobertura de la pista Sant Francesc, piscines del Parc Central... Tots projectes previstos a curt o mig termini.
L'actual biblioteca Gabriel Ferrater se'ns ha quedat petita i no s'adequa al nivell exigit pel 'Mapa de la Lectura Pública de Catalunya', que és on es recullen les necessitats de biblioteca i s'estableix el tipus de servei que correspon per una població com la nostra - més de 30.000 habitants. Entre altres criteris emprats, figuren el fons bibliogràfic, la superfície de l'equipament i el personal que s'hi dedica. Segons aquests criteris seria necessari ampliar o traslladar l'equipament per tal d'arribar al nivell exigit.

L'agenda 21 de la Cultura estipula que 'la cultura lligada a la dimensió social proporciona eines per lluitar contra la pobresa, amplia les capacitats i oportunitats dels grups vulnerables, accelera la resiliència i l'arrelament, permet la participació i l'enfortiment de la comunitat i fomenta el diàleg intercultural, la resolució de conflictes i la igualtat de drets'.

Les inversions en cultura que han de dur a terme per les diferents administracions públiques per fer possible aquest equipament són imprescindibles, i compleix amb escreix unes previsions i criteris prèviament establertes, i demandades per la necessitat.

A més, els socialistes creiem en els serveis de proximitat i volem reivindicar les biblioteques de barri de Volpalleres, Mira-sol i Valldoreix, i els punts d'accés de la Floresta i les Planes, per aproximar la cultura de la lectura a la població i prestar altres tipus de servei com són aules d'estudi, espais per activitats culturals, lectures en viu i exposicions...

La construcció de la nova biblioteca central al costat del parc Ramon Barnils és un projecte prioritari per a la ciutat i per a la cultura, també per als socialistes. Amb aquest equipament es dóna resposta a les necessitats de biblioteques del municipi, tot i que cal seguir treballant per disposar d'altres projectes per promocionar la lectura, com ara punts d'accés a la lectura als barris de Sant Francesc-Monestir i de Coll Favà, i consolidar la Floresta com a biblioteca de barri o altres que puguin sorgir.

Des del meu punt de vista, la construcció de la biblioteca central permetrà l'alliberament de l'actual equipament de la biblioteca Gabriel Ferrater per a altres usos culturals - em sembla que així ho té previst l'equip de govern- i consolidarà la zona com un punt de concentració cultural, al costat del Teatre-Auditori, el conservatori de música Victòria dels Àngels, els cinemes, el Celler Modernista, etc.

Per tots aquests motius, els socialistes de Sant Cugat diem sí a la cultura i diem sí a la nova Biblioteca Central de Sant Cugat.

Un procés sense sentit

Ja han passat cinc anys després que el eresident Mas ens situés a tots els catalans en un 'procés' que no acaba mai i que als catalans ens ha provocat problemes i retrocés. En els darrers anys, Catalunya ha perdut en autogovern i no ha negociat absolutament res amb el govern espanyol, com podria ser una reforma constitucional o un millor finançament.
Les eleccions del 27 de setembre del 2015 van deixar clar que les candidatures independentistes no van aconseguir ni la meitat dels vots. Amb això s'interpreta que no tenen la legitimitat de la població ni per fer estructures d´estat ni per aprovar cap declaració unilateral d'independència. Tenim un govern que es creu superior a totes les lleis.

Personalment la imatge a escala internacional del govern de Catalunya està sent molt preocupant, sobretot pel fet de no fer cas al mandat democràtic i tampoc respectar l'ordenament jurídic vigent.

També cal ressaltar el poc respecte que estan tenint la presidenta del Parlament i el govern als lletrats del Parlament, que garanteixen i assessoren el bon funcionament de l'òrgan parlamentari. Ja no és cap novetat sentir notícies de la desobediència de membres de la mesa del Parlament cap a votacions que no es poden fer.

Circuit de psicomotricitat a les voreres de Mira-sol i Mas Gener

Si no vas en cadira de rodes, si tens bona vista, si no ets gaire gran, si no tens problemes de mobilitat, si no arrossegues el carret d'anar a comprar o el cotxet amb els nens o les nenes, si no vas ple de bosses de deixalles per dur als contenidors de recollida selectiva... a Mira-sol i Mas Gener tens un circuit natural de psicomotricitat i el teu cos i la teva ment estaran en bona forma.
A Sant Cugat hi ha bones psicomotricistes i que em perdonin si no afino el tema. Em costa de classificar el tipus de psicomotricitat, per això he anat a Viquipèdia a cercar el consens i la defineix com:

"La psicomotricitat" és el conjunt "d'interaccions cognitives, emocionals, simbòliques i sensori motrius en la capacitat de ser i d'expressar-se en un context psicosocial", segons la definició consensuada per les associacions espanyoles de Psicomotricitat o Psicomotricistes. La psicomotricitat és "l'acció del sistema nerviós central que crea una consciència en l'ésser humà sobre moviments que realitza a través dels patrons motors, com ara la velocitat, l'espai o el temps."

Es parla de tres tipus de locomoció: desplaçaments naturals, desplaçaments construïts i els salts.

Urgent: educar

“Això s’arregla amb educació; és una qüestió d’educació”, diem enfront dels problemes actuals i els molts malestars en les vides col·lectives. L’educació s’ha convertit en quelcom gairebé imprescindible per formular respostes renovadores i esperançades. El que no està clar és en quina mena d’educació estem pensant: volem preparar els nostres joves per competir millor? O perquè siguin més solidaris? Quins són els valors de referència i quin és el model de persona adulta que volem oferir mitjançant l’escola o la universitat? I també mitjançant el que transmetem a casa, en el lleure, en els mitjans, les xarxes socials, tan influents en la formació de pensaments i conductes, sovint sense ser-ne conscients.

La vida està canviant de forma accelerada. La tecnologia enlluernadora ens aboca a terrenys desconeguts dins un món globalitzat que exhibeix les seves vergonyes sense cap vergonya. Tot plegat difon un discurs en sordina (de vegades explícit), alhora tecnificat i fatalista basat en un model de convivència desigual i violenta. S’amaguen i manipulen informacions sobre els depredadors interessos econòmics. S’exhibeix aquesta nova versió de la mentida que pren el nom de postveritat. L’educació ha de fomentar el millor de les persones i promoure la humanització col·lectiva, els valors que afavoreixen la igualtat, la llibertat i la solidaritat: és a dir, el creixement de les persones en tant que éssers humans dignes en un context just. I ens preguntem si ho tenim tan clar ara com fa uns anys. Recordo principis educatius ja existents que caldria reforçar amb instruments ajustats als nous temps.

Bona notícia, baixa l'atur

Ja fa uns mesos que hi ha una tendència molt bona, 

Les dades sobre l'atur a Sant Cugat són positives. Ja fa uns mesos que hi ha una tendència molt bona, un descens que ens porta en xifres similars a les d'abans de la crisi econòmica.

Parlant de xifres, el mes de Maig el nombre d'aturats santcugatencs és de 2.639, el que suposa el 7,12%. Aquest nombre és inferior el de fa just un any que era de 3.136 persones aturades al municipi. També hi ha una baixada respecte del mes d'abril, ja que 50 santcugatencs van deixar d'estar a l'atur.

Sant Cugat és una ciutat que porta els últims deu mesos amb un descens constant d'aturats de manera consecutiva. Per mantenir aquesta tendència tan bona durant tant de temps hi ha diferents factors que ho expliquen. Un factor seria el nivell d'estudis dels habitants del municipi. Hi ha diferents informes que expliquen que amb un nivell d'estudis més elevat hi ha més possibilitats de trobar un lloc de treball, per tant en una ciutat com Sant Cugat on el nivell d'estudis és mig-alt seria un factor a tenir en compte.

Pere el Gran

Segons escriuen els historiadors, una de les principals proeses del Rei Pere el Gran fou la conquesta del Regne de Sicília. Pere el Gran va dur a terme aquesta conquesta contra el francès Carles I d'Anjou, que abans havia ocupat el Regne sicilià i assassinat els familiars de Constança de Sicília, la seva dona.

Intrigues, revenges, pugnes, etc. són els ingredients necessaris i imprescindibles que sempre couen a la cassola quan l'objectiu és assolir la quota màxima de poder.

Ho hem viscut els darrers mesos a Espanya en forma de culebrot, des que el passat octubre el Comitè Federal del PSOE es va convertir en una olla de grills i l'èlit del partit, encapçalada pels barons i sultanes més notables, algun que altre expresident, i el grup Prisa, van fer saltar el fins aleshores secretari general escollit per la militància, Pedro Sánchez.

Des d'aquell precís moment el PSOE, que s'estava ofegant a les enquestes, molt debilitat i força abandonat pel seu electorat genuïnament d'esquerres, va començar a teixir, sense ser-ne conscient o potser sí, el seu nou relat. Hi ho va fer amb un argument que no hi va faltar de res: bons i dolents, conspiracions, traicions, decapitacions polítiques i al bell mig del guirigall el Secretari General dimitit s'estava girant el mitjó per sortir de nou a la carretera a convèncer i engrescar un electorat i unes bases que estaven apunt de caure pel penya-segat.

Tot recordant els refugiats

Un dels temes que la celebració del dia d'Europa, el 10 de maig passat, ha posat de nou sobre la taula és la crisi dels refugiats. Crisi que es perpetua sense solució i sense que sapiguem gaire bé què està passant, quines son les condicions en què es troben els milers de refugiats vinguts a Europa en els darrers anys, com està el tema de la reubicació, si l'allau segueix sent el que era, si els morts en el camí augmenten o disminueixen. Parlem dels refugiats com si fos una qüestió secundària, quan en parlem, calen tragèdies grosses perquè esdevinguin notícies que obrin els informatius i alimentin la mala consciència que com europeus i com persones hauríem de tenir. 


D'ençà que la UE va pactar amb Turquia que aquest país es fes càrrec de la majoria de refugiats de Síria, el problema a Europa ha quedat aparcat, silenciat o ignorat. Sabem que Espanya segueix sense fer-se càrrec dels 17.000 refugiats que li tocaven (només n'ha rebut 160). Les informacions i anècdotes que esporàdicament van arribant son decebedores. Per exemple, la d'un matrimoni ucranià, amb dos fills, que, després de passar un any entre nosaltres, bastant integrats i amb feina per ell i ella (ell, a una empresa de Sant Cugat), acaben de rebre la notificació que no se'ls hi concedeix el dret d'asil. Se'ls declara il.legals i han de tornar a començar i buscar per un altre via qui està disposat a acollir-los. Posar-nos a la seva pell, des de la nostra situació de ciutadans amb tots els drets garantits, és impossible. És per això que el compromís d'hospitalitat s'esvaeix fàcilment si és que algun cop ha estat vigent.

Falta voluntat d'acollir realment als que estan trucant a les portes que romanen tencades. Les excuses valen poc. Cert que son els estats els que tenen la responsabilitat primera de garantir l'acollida. Però Espanya no respon i Europa no fa valer el poder que té per imposar la quota que va ser acordada quan semblava que s'ho prenia seriosament. Que no pot fer res si els estats se li giren d'esquena? Bé se'n va sortir per fer complir les polítiques d'austeritat! Aleshores si que va funcionar l'eficiència! Repeteixo: qüestió de voluntat.

És l'independentisme un populisme?

Ja sabem que la paraula 'populisme' s'està utilitzant molt últimament. De forma ambigua, circula per tot el món. En aquestes notes, en faré un ús limitat: jo entenc per populisme només aquells moviments polítics, de dretes o d'esquerres, que comporten una militància d'alta fidelitat. De gent que no critiquen els que els manen. Votants que es mantenen a les enquestes d'opinió encara que la corrupció estigui contaminant els seus líders. Ens recorden actituds d'algunes formes de religió.
O sigui que parlem de populisme quan trobem una manca notable de sentit crític en un moviment polític. Podem trobar-ne exemples ben evidents a les eleccions dels EUA de Trump, al Brexit britànic o als moviments francesos i polonesos. Molta gent, amb bones raons, vota indignada però, tal com es va veient, acaba votant contra els seus interessos. Entre la base i l'elit dirigent hi ha molta distància. Per contra, crec que altres atributs suposadament populistes, com l'edat dels dirigents, les post-veritats o la seva estètica informal, tenen poca rellevància. Són distraccions, teatre que fan per als seus seguidors fidels. És un joc d'emocions.

Ara bé, cal que deixem ben clara una cosa: no disposem avui dia de treballs de recerca sociològica sobre els moviments populistes a Catalunya. Treballs de recerca que si podem trobar a la UOC de Manuel Castells sobre els 'indignats del 15M'. Treballs que ens expliquen molt bé què va passar a les places de tot Espanya, sobre la seva presència a les xarxes socials, sobre la seva dinàmica inicial carregada d'emocions públiques, sobre l'apropiació posterior del moviment per part de líders universitaris entrenats a l'Amèrica Llatina.

Civisme en els carrers


Pels carrers de Sant Cugat conviuen moltes persones, entre elles hi ha els vianants, els usuaris de vehicle propi, l'autobús urbà, els camions de la neteja, etc.

És cert que els carrers més cèntrics són els que pateixen un increment de trànsit de vehicles i persones que en no zones més residencials. Tot això provoca que hi hagi queixes dels mateixos veïns afectats. Les queixes que estem més acostumats a sentir són per temes d'horari dels camions de la neteja, problemes de convivència entre ciclistes i vianants, i cotxes mal estacionats en voreres o pas de zebra.

Aquests són uns quants dels problemes que ens trobem en els carrers, és clar que també hi ha desperfectes en voreres o a la mateixa calçada. Davant d'aquestes situacions cal fer-ho saber en els serveis de l'ajuntament perquè donin resposta. És important una bona coordinació entre els tècnics de l'Ajuntament i els agents de la Policia Local, per vetllar d'un bon ús dels nostres carrers.

Cànnabis terapèutic

Fa ja més de dos anys, pacients usuaris de cànnabis i científics a l'avantguarda en recerques sobre les propietats dels cannabinoides (com en Manuel Guzmán) van fundar l'Observatori Espanyol del Cànnabis Medicinal (OECM), amb la finalitat de reobrir el debat de la regulació de la marihuana amb fins terapèutiques. Està demostrat que en molts casos l'ús de cannabinoides redueix el consum de morfina, antiinflamatoris i antidepressius.

Carola Pérez presideix l'OECM i fa anys que assessora malalts sobre les propietats i aplicacions terapèutiques del cànnabis.
Pérez, que coneix en primera persona els efectes del cànnabis sobre el dolor neuropàtic crònic, calcula que la xarxa de gabinets nacionals de cànnabis medicinal atén ja a més de 2.000 pacients. Però aquests no són els únics que la consumeixen amb finalitats terapèutiques, ja que també hi ha tot un conjunt de persones que s'automediquen. Aquest segon grup poden arribar a ser diversos milers més, assegura.

El desig de l'observatori és informar a pacients i metges i arribar a convèncer a les institucions que convé donar una forta empenta a la recerca i la regulació de la marihuana amb finalitats terapèutiques. El model de regulació al qual aspiren és el de l'autocultiu, complementat per a un sistema de llicències per a cultius controlats que garanteixin la seguretat del producte per ser distribuït en dispensaris.

Dóna'm 24 hores més

Sovint, molts de nosaltres tenim la impressió que a vegades no és suficient amb dies de 24 hores. A més de la dedicació obligada per motius de feina o estudis, hi ha moltes altres activitats que omplen la jornada comportant-se com si es tractés d'un gas que s'escampa per ocupar tot l'espai que li deixen lliure. I això sense comptar amb els anomenats 'lladres de temps' que no es poden preveure ni -dissortadament- evitar.

Per aquest motiu, recentment han sorgit diverses iniciatives que pretenen racionalitzar els horaris. Ja són més d'un centenar els municipis catalans que formem part de la Xarxa per la Reforma Horària, entre ells Sant Cugat del Vallès, i també s'han pogut trobar algunes altres com diferents iniciatives parlamentàries, tot i que entren en conflicte amb la tan negativa però vigent reforma laboral ja que limita el marc d'aplicació d'algunes de les seves mesures, sobretot les referents als horaris laborals. 

Parlant d'horaris laborals, a priori sembla que aquest àmbit és aquell en el que més es pot fer per racionalitzar els horaris: compactar la jornada laboral fent-la a la vegada més flexible és un molt bon primer pas. Però hem d'anar més enllà, i som nosaltres, com a ciutadans, els que hem de començar a portar a terme i a desenvolupar les pràctiques quotidianes que donaran lloc a l'aplicació de facto d'aquesta reforma. 

Peronisme

Que Juan Domingo Perón és un coronel argentí a qui agraden el champagne francès i el music hall no hauria de ser raó per qüestionar l'ingent daltabaix polític que provocà el seu moviment, iniciat amb el cop d'estat de 1943 i que trencà pel mig l'anomenada 'Dècada Infame'. La capil·laritat del moviment, encara avui, està abastament consolidada a l'Argentina del segle XXI i, fins fa quatre dies, els Kirchner, ella i ell, amb pau descansi, gaudien de l'estètica del poder des de la Casa Rosada, amb la fotografia de Perón a la cartera, com en Joan Manel Serrat assegura que porta la de Kubala a la seva. Un pur i autèntic acte d'amor i de respecte. Que gran, en Serrat! Em pregunto quina foto portarà a la seva cartera el mestre Llach.

El peronisme és a l'Argentina com l'ou és a la truita. Però en aquell cas, el del peronisme, és un ou que no acaba mai trencant-se i tanmateix hi surt una truita, esquifida i flonja, però una truita, al capdavall, d'un ou. Alguns de per ací n'haurien d'aprendre, capçuts que per fer una truita s'han de trencar els ous. Els argentins, pot ser per la seva vena messogiorniana, són uns artistes consumats en aquesta i en altres disciplines, i convindria tenir-ho ben en compte.

No ens desviem. Sabuda és la concepció nacional i popular del peronisme. I, per sobre de tot, la seva aferrissada -i demagògica- lluita per la justícia social, de tal punt que el moviment acaba per batejar-se, ja quan s'afaita, com a Partit Justicialista. Són les idees força que han nodrit el peronisme, un experiment de la burgesia del Rio de la Plata que ha captivat bona part del sindicalisme i de les classes populars argentines al llarg de dècades. I els resultats, de tots coneguts. L'Argentina, un país riquíssim en recursos naturals, un país de gent culta i encantadora, devastat per la corrupció i la incompetència del seus governants. Això sí, fent honor a una de les màximes del peronisme, la sobirania nacional, el nacionalisme que tot ho emboca.

Dia Internacional de la Dona Treballadora

Des de la JSC de Sant Cugat volem sumar-nos a les reivindicacions del 8M, reclamant des del carrer una millora dels drets de les dones!

Volem unir-nos a aquesta causa perquè nosaltres, les i els socialistes també som feministes, perquè nosaltres com a dones volem ser educades en els mateixos drets i condicions que els homes, en feminitzar aquesta educació pública i de qualitat i que se'ns valori per la nostra feina feta. Volem que se'ns deixi de prejutjar, volem deixar els estereotips a un costat, volem els mateixos sous, volem arribar tan lluny com puguem i que ningú ens ho impedeixi. El nostre gènere no és un problema per desenvolupar cap repte, perquè nosaltres també som persones amb valentia, amb coratge, amb seny, amb caràcter, igual d'intel·ligents que els homes i amb igual força que aquests.

Hem d'acabar amb les idees retrogrades que ens acompanyen des de fa tant temps! Volem des de l'educació, l'eina més forta que podem tenir com a societat, que actuem des de l'arrel davant aquest problema. Ensenyar que una nena és igual que un nen, que tots plorem, que tots riem, tots juguem a tot perquè des de la JSC no creiem que hi hagi esports, tasques, rols només per homes i d'altres només per dones, això és el que ens ha inculcat el patriarcat i nosaltres com a societat no em sigut capaços de sortir i cridar ben fort, que ja n'estem fartes.

Emocions al dia de portes obertes

Aquests dies les escoles públiques i les concertades prenen contacte amb les famílies per presentar-se i guanyar-se la confiança dels pares perquè inscriguin els fills. Es tracta, potser, de 'vendre' el producte propi, cosa legítima, naturalment. Ara que ja no tinc fills per inscriure, em pregunto què preguntaria jo a la escola el dia de portes obertes. És clar, hi ha moltes coses que cal saber abans de fer la inscripció dels fills. Però jo proposaria un tema que és cada dia més sensible. La pregunta potser es pot presentar amb més diplomàcia i vindria a ser: 'Al cap i a la fi, vostès eduquen als nois i a les noies per ser individualistes o per ser col·laboradors?'. 

Algú pot pensar que això és com anar a buscar tres peus al gat. Però no ho és tant com sembla. Si heu sentit a parlar del moviment Escola Nova 21, el tema sembla que preocupa a molts pares i mestres: fins a 483 escoles de primària i instituts de Catalunya formen part d'aquest moviment d'innovació educativa coordinat per entitats privades no lucratives, com la fundació Bofill. No estem parlar d'una iniciativa del govern ni de la nova llei d'educació.

Us recomano visitar la web de la fundació Bofill si voleu referencies detallades. Un dels experts que comentava aquest nou moviment el presentava com un canvi per a incorporar les relacions personals i les emocions en la vida social de l'escola. Això, diu, contrasta amb el pensament tradicional, que rebutjava els factors emotius com una debilitat pròpia de les dones. Aquí hem viscut, doncs, dècades de cartesianisme, és a dir, ignorem els elements subjectius.

Això pot semblar teòric, però té una traducció pràctica. El treball a l'escola s'organitza ara, en el nou mètode, per projectes que els alumnes realitzen en grup de forma cooperativa. Es valora el treball del grup, no l'individualisme. Es valora l'ajut que uns donen als altres. Des del principi aprenen dels errors, descobreixen les pròpies limitacions i aprenen a demanar ajudes i a donar-les. El professor no imparteix doctrina, sinó que ajuda els alumnes a trobar allò que busquen. L'empatia es descobreix i es practica. Les barreres culturals i ètniques se superen.

El Rei Carnestoltes

Gairebé sense adonar-nos, el Rei Carnestoltes ja ha arribat, però nosaltres fa temps que vivim en una època de transgressió estrambòtica arrauxada, burleta i descarada.

1.- A Sant Cugat, els d'ERC demanen a l'alcaldessa, Mercè Conesa, que cometi un delicte de desobediència i no retiri l'estelada de la plaça d'Octavià (sense cap risc per a ells). Segur que a l'alcaldessa no li ha agradat despenjar-la però, com no podia ser d'una altra forma, ha acatat una sentència judicial en un acte de responsabilitat democràtica.

2.- Judici a Artur Mas, Irene Rigau i Joana Ortega. (Judici que mai hauria hagut d'haver-se celebrat). Veiem que l'estratègia de la defensa és provar que aquestes persones, en tant que membres del govern, no van desobeir al Tribunal Constitucional i qui va posar les urnes el 9N van ser voluntaris. Mentrestant, a la porta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, partidaris de la independència es manifesten i donen suport els acusats 'per haver posat les urnes'. El contrari del que defensen els seus advocats a l'interior del TSJC. Estrany, oi?

3.- Santiago Vidal, exsenador d'ERC, es dedica a anar de conferència en conferència afirmant que la Generalitat ha aconseguit les dades fiscals dels catalans de forma il·legal saltant-se les normes de l'Agència Catalana de Protecció de Dades. El mateix Santiago Vidal critica la falta d'independència de la Justícia i ens amenaça amb un estat policial mitjançant el nomenament de 700 jutges 'afins a la causa'.

MEDALLES

Els ciutadans no volem medalles, ni paraules, volem fets. Aquesta setmana s’ha presentat 'in situ' a l’estació de la Floresta dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya l’acord i el projecte per a la construcció de l’anhelat ascensor de l’andana sentit Barcelona. Hi han assistit responsables de FGC i part de l’equip de govern, també hi havia alguns veïns i veïnes i algun representant. Indubtablement una millora per a l’accessibilitat i la connectivitat d’un dels districtes més emblemàtics i lluitadors del municipi, una millora en benefici de la gent i del barri. Un barri amb una forta consciència de pertinença i una lluita veïnal que ve de lluny. 

Ningú s’ha inventat res, i no ha fet falta que irrompessin forces 'alternatives' de tots els colors perquè es facin les 'coses'. Els socialistes, amb discreció com d’altres formacions polítiques, portem anys treballant i anant a consells de districte/barri (des de la seva creació), i si hi ha una cosa que hem pogut veure i que uneix a la majoria de crítiques de part de la ciutadania d’indrets diferents de la ciutat, és la percepció que el seu barri és el més deixat per part de l’Ajuntament, és el pitjor tractat i els menys volgut, estigui a prop o lluny del centre històric. Ai si algun dia es publiquessin unes balances econòmiques territorials entre la despesa i inversió dels barris i l’aportació impositiva dels seus ciutadans, més d’un s’emportaria una sorpresa.

La sopa d’alls fa anys que existeix, com també fa molts anys que hi és present la reivindicació de l’ascensor de l’estació de la Floresta en molts programes electorals (almenys en el nostre, en el del PSC) com a mínim des de que es va construir l’altre ascensor, de la mateixa manera que amb anterioritat eren les escales. I ara, que des de l’equip de govern hem pres la iniciativa, tothom es vol posar la medalla d’haver-ho aconseguit gràcies a la seva gestió, a la seva reivindicació, a les seves 'piulades', a la tossuderia, que no és el mateix que perseverar.

Marxa per la dignitat de la pagesia


Avui hi haurà a Barcelona una gran concentració de tractors, vinguts d'arreu del país per protestar per les condicions dels seu treball. Només la Unió de Pagesos podia haver estat la gran organitzadora d'aquest esdeveniment, i és de justícia recordar que va ser un socialista vendrellenc un dels fundadors d'aquest moviment de la pagesia catalana i d'esquerres, en José Vidal Riembau, 'Pep Jai', definit com pagès, activista, sindicalista i polític. La Unió de Pagesos ha esdevingut la principal força reivindicativa del món obrer de pagès i ramader, hem fet nostres les seves reivindicacions i demandes, i volem fer-nos ressò del seu manifest. 

No hem d'oblidar que Sant Cugat deu el seu passat a la seva tradició agrícola, a la disposició dels seus camps, a una joia arquitectònica com és el Celler Cooperatiu, o el seu lligam al camp amb les vinyes desaparegudes per la fil·loxera. Precisament ahir rebíem al Consell Comarcal del Vallès una de les columnes de tractors de la Catalunya central. Sant Cugat hi era present, vàrem compartir les seves demandes i anhels, la seva preocupació per la terra i el seu malestar pel tracte rebut fins ara pels responsables de la Generalitat i de l'Estat.

Tenim l'obligació de ser solidaris encara que la nostra comarca i al nostra ciutat ha renunciat a aquest sector productiu. No ho hem de fer per tradició ni romanticisme, ho hem de fer perquè s'encarreguen d'una bona part dels aliments que mengem, perquè són qui cuiden les majors extensions de terres del nostre territori, perquè de la seva feina se'n deriven molts llocs de treball auxiliar i perquè fan que molts racons de la nostra geografia encara estiguin habitats.

Educar i adoctrinar


Com a pares tots volem el millor per als nostres fills, dotar-los dels instruments necessaris perquè siguin 'adults' amb les suficients eines per pensar i desenvolupar-se de forma independent. En ocasions oblidem que, des del moment que neixen, els nostres fills són éssers amb vida pròpia que no estan destinats a ser una continuació de nosaltres ni l'instrument per realitzar les segones oportunitats que la vida no ens ofereix. 

Res és estàtic. La vida està en contínua evolució, el nostre temps i les coses que ens preocupen no són les mateixes que preocupen als nostres fills ni van preocupar al nostres pares

En general tendim a oblidar la nostra adolescència i les ganes de trobar el nostre propi camí, en ocasions buscant-ho en l'extrem contrari al dels nostres progenitors. L'herència que humilment intento deixar als meus descendents és la capacitat de pensar i d'equivocar-se en la presa de decisions per si sols. Aquesta és l'autèntica llibertat.

Adoctrinar i educar són substantius que lluny de ser sinònims són més aviat antònims. Adoctrinar és impartir unes creences per la fe, sense raonament, diferenciant entre allò que és bo i el que és dolent, sense la possibilitat d'escollir. Adoctrinament és l'educació que varem rebre de 'Una, Grande y Libre' i també és ensenyar a les escoles l'himne del Barça o de qualsevol altre, o donar un missatge sectari des de l'escola i a traves dels mitjans de comunicació.

Educar és donar les eines necessàries per fomentar l'esperit crític i la curiositat dels nens, intentant donar una visió general dels diferents corrents ideològics i filosòfiques, és a dir, desenvolupar les facultats intel·lectuals, morals i afectives d'una persona d'acord amb la seva cultura i amb les normes de convivència de la societat a la qual pertany. Ensenyar és bàsicament la capacitat de tenir la llibertat d'equivocar-se i rectificar sense suposar un drama existencial.

VICENÇ SAN FRANCISCO és membre de l'executiva local del PSC 

2017: el futur és pacte i acord

Ara que deixem enrere un any complex i no gaire satisfactori com 2016, comencem a caminar i construir el 2017 amb esperança i noves energies.

La guerra a Síria, els atemptats de Niça i Berlín, el Brexit, Trump, Itàlia, el fracàs constant de les polítiques dels governs europeus, el creixement de les opcions polítiques nacionalistes a tot el món, la crisi dels refugiats, cada cop més greu, la manca de reconeixement dels drets humans... i a casa nostra la manca d'acord per construir un govern alternatiu a l'Estat espanyol que ha permès la continuïtat de Rajoy al capdavant de l'executiu... Un 2016 ple de decepcions que ens obliga a passar pàgina i mirar cap al futur: haurem de deixar enrere els enfrontaments que no ens porten enlloc, les posicions radicals i maximalistes que no ofereixen cap sortida global i col·lectiva, els fronts irreconciliables, els xocs de trens...

En canvi, per superar el present i mirar cap al futur, hem de ser capaços d'aportar solucions reals als problemes reals; haurem de fer esforços, ara més que mai, per negociar, pactar i arribar a acords. Només així podrem donar servei a la ciutadania, millorar la vida de les persones, defendre on calguin els drets humans i els drets de tots, tirar endavant els serveis públics, aconseguir els nostres compromisos amb els votants... amb l'any 2017 ha arribat el temps de deixar de somniar i començar a fer; deixem enrere els somnis i comencem a fer ciutat, comencem a solucionar els problemes reals de les situacions reals. Només així podrem construir el futur. En un any passarem comptes i volem estar orgullosos de la feina feta.

L’aprovació i complementació dels pressupostos de la ciutat en són una mostra d’aquesta capacitat de pacte i d’acord. Comporta corresponsabilitat i revisar un projecte monocolor, significa posar l’accent allà on crèiem que hi faltava. Representa entomar la demanda i les necessitats en solucions i compromisos. Bon any a tothom.