Catalunya està vivint moments crítics, posar en evidència el model
d'estat és bo, el problema deriva en com i quina és la proposta. Se'ns
emmiralla amb una república, però no es diu res més. Ni com ens ho farem
sense el suport de l'Estat, com aconseguirem pactar amb un estat del
qual ens acabem de separar? Les pensions, els tributs, les inversions,
la seguretat, la transferència de les infraestructures i la resta. I
d'Europa? Sense ser capaços de retenir totes les subvencions pels
nostres municipis, empreses i projectes. Com ens ho farem com ports i
aeroports deixin de ser porta d'entrada aranzelària europea, o quan
deixem de pertànyer a l'espai Shengen. Aquesta i molt més, pot ser una
realitat que ens espera si tira endavant un somni i una il·lusió
col·lectiva molt nombrosa, però que no és la majoritària. Pot ser votar
la solució per saber-ho? Podria ser però amb garanties i amb ganes de
preguntar amb criteri i informació.
Tot sembla encaminat a què s'aconseguirà la independència, que ja està
fet, que tan sols queda la darrera passa. Mitjans de comunicació,
creadors d'opinió, missals, entitats i partits sobiranistes ens ho volen
fer creure, que no hi ha res a fer perquè el 'moviment' és imparable.
Que la revolució dels somriures pacífica ja toca la seva fita final.
Doncs des del nostre punt de vista no és així, hi ha moltes mancances de
contingut en el discurs, mancances de planificació i estratègia,
incoherències argumentals en les xifres econòmiques explicades,
desajustos de convivència interna i també de relacions internacionals. I
una realitat no explicada prou d'aquest moviment pacífic, no hi ha un
debat serè en els entorns familiars i d'amistat per aquesta qüestió, es
coarta la llibertat d'expressió d'aquells que no hi són favorables,
s'increpa i insulta a càrrecs electes de manera verbal i també a través
de les xarxes, s'assetja a forces de seguretat que fan la feina,
s'ataquen a seus de partits, es pateixen pintades insultants, no
s'escolten altres alternatives... Però això sí, tot es fa sota una
normal aparença cívica i sota un cert silenci informatiu, doncs la
realitat és que passen coses que no s'expliquen prou.
Els socialistes no creiem que es donin les suficients garanties per
participar-hi, sense cens oficial, sense sindicatura electoral per
vetllar pel procés, sense una campanya equitativa, sense uns indicadors
que ens faci preveure una transparència en el recompte, sense una manca
d'intimitat per exercir el vot, sense un acord per fer-ho de manera
normal, no es pot fer. Per això diem que amb nosaltres no hi comptin.
Sorprenen fets com, col·lectius que han estat molt castigats per aquest
govern ho perdonin tot i s'hagi donat la volta en pro d'una il·lusió
utòpica. La comunitat educativa, les marees blanques, els bombers i els
pagesos en són un clar exemple de com s'ha estat capaç de girar el
discurs de les retallades i manca d'inversió, potser a alguns ens manca
entendre que amb la independència s'arranjarà tot. Un altre fet és que
passem per alt que aquest govern igual que el de l'estat són hereus
directes d'unes gestions corruptes que avui dia estan als jutjats i amb
aquest procés semblem oblidar-ho. O el fet més greu que han defugit de
la seva responsabilitat de parlar, de negociar d'arribar a acords, la
política és això, quan els polítics tiren la tovallola i no són capaços
d'entesa és que han fracassat. Els socialistes ens oferim a aprofundir
en aquest diàleg.
No vull entrar en quin és el punt de partida, però cal posar en lletres
majúscules que l'estructura de l'estat no ha sabut fer la feina, o
millor dit, que ho ha fet de la pitjor manera que ho podia fer. A ulls
del ciutadà és igual si les ordres venen de la fiscalia, dels jutjats o
del govern, tots provenen de la l'Estat amb la voluntat d'impedir una
disbauxa de manera matussera i fregant alguna línia imprevisible.
Tenim la necessitat de trobar una solució al què està passant a
Catalunya, i d'establir nous mecanismes de relació entre l'Estat i el
nostre país. Què fàcil hauria de ser poder seure en una mateixa taula
als dos governs, amb un full en blanc i començar a escriure d'allò del
què s'ha de parlar, sense embuts ni retrets. Fer política, aquest ha de
ser el primer pas, tenir la voluntat d'arribar a acords, només d'aquesta
manera es pot teixir el pacte.
Les postures estan 'enrocades', ningú vol baixar del burro, és una
lluita de galls, i no s'adonen que només hi perdem tots, el poble català
en primera instància i la resta de l'Estat després. Ens hem carregat la
cohesió, cal treballar per una segona transició, reformar el sistema
judicial, afrontar i renegar del passat franquista, actualitzar la
vertebració territorial i dignificar les diferents cultures existents.
Els socialistes hem provocat que es constitueixi un grup de treball al
congrés per començar a debatre l'encaix territorial, i de retruc obrir
altres portes, altres vies per a l'entesa, per a la discussió, per a la
política en definitiva. Hem realitzat una proposta seriosa i solucions.
La proposta federal socialista, ara ja tothom la dóna per veraç i
afirmem que és la única solució davant l'immobilisme del govern del PP i
la fugida endavant de JuntsxSí i la CUP, altres encara estan marejant
la perdiu.
Es tracta doncs de com poder arribar-hi, de com materialitzar-la, amb
quins actors comptem, i els socialistes ho tenim clar: DIÀLEG, ACORD I
PACTE.
