Peronisme

Que Juan Domingo Perón és un coronel argentí a qui agraden el champagne francès i el music hall no hauria de ser raó per qüestionar l'ingent daltabaix polític que provocà el seu moviment, iniciat amb el cop d'estat de 1943 i que trencà pel mig l'anomenada 'Dècada Infame'. La capil·laritat del moviment, encara avui, està abastament consolidada a l'Argentina del segle XXI i, fins fa quatre dies, els Kirchner, ella i ell, amb pau descansi, gaudien de l'estètica del poder des de la Casa Rosada, amb la fotografia de Perón a la cartera, com en Joan Manel Serrat assegura que porta la de Kubala a la seva. Un pur i autèntic acte d'amor i de respecte. Que gran, en Serrat! Em pregunto quina foto portarà a la seva cartera el mestre Llach.

El peronisme és a l'Argentina com l'ou és a la truita. Però en aquell cas, el del peronisme, és un ou que no acaba mai trencant-se i tanmateix hi surt una truita, esquifida i flonja, però una truita, al capdavall, d'un ou. Alguns de per ací n'haurien d'aprendre, capçuts que per fer una truita s'han de trencar els ous. Els argentins, pot ser per la seva vena messogiorniana, són uns artistes consumats en aquesta i en altres disciplines, i convindria tenir-ho ben en compte.

No ens desviem. Sabuda és la concepció nacional i popular del peronisme. I, per sobre de tot, la seva aferrissada -i demagògica- lluita per la justícia social, de tal punt que el moviment acaba per batejar-se, ja quan s'afaita, com a Partit Justicialista. Són les idees força que han nodrit el peronisme, un experiment de la burgesia del Rio de la Plata que ha captivat bona part del sindicalisme i de les classes populars argentines al llarg de dècades. I els resultats, de tots coneguts. L'Argentina, un país riquíssim en recursos naturals, un país de gent culta i encantadora, devastat per la corrupció i la incompetència del seus governants. Això sí, fent honor a una de les màximes del peronisme, la sobirania nacional, el nacionalisme que tot ho emboca.

Dia Internacional de la Dona Treballadora

Des de la JSC de Sant Cugat volem sumar-nos a les reivindicacions del 8M, reclamant des del carrer una millora dels drets de les dones!

Volem unir-nos a aquesta causa perquè nosaltres, les i els socialistes també som feministes, perquè nosaltres com a dones volem ser educades en els mateixos drets i condicions que els homes, en feminitzar aquesta educació pública i de qualitat i que se'ns valori per la nostra feina feta. Volem que se'ns deixi de prejutjar, volem deixar els estereotips a un costat, volem els mateixos sous, volem arribar tan lluny com puguem i que ningú ens ho impedeixi. El nostre gènere no és un problema per desenvolupar cap repte, perquè nosaltres també som persones amb valentia, amb coratge, amb seny, amb caràcter, igual d'intel·ligents que els homes i amb igual força que aquests.

Hem d'acabar amb les idees retrogrades que ens acompanyen des de fa tant temps! Volem des de l'educació, l'eina més forta que podem tenir com a societat, que actuem des de l'arrel davant aquest problema. Ensenyar que una nena és igual que un nen, que tots plorem, que tots riem, tots juguem a tot perquè des de la JSC no creiem que hi hagi esports, tasques, rols només per homes i d'altres només per dones, això és el que ens ha inculcat el patriarcat i nosaltres com a societat no em sigut capaços de sortir i cridar ben fort, que ja n'estem fartes.

Emocions al dia de portes obertes

Aquests dies les escoles públiques i les concertades prenen contacte amb les famílies per presentar-se i guanyar-se la confiança dels pares perquè inscriguin els fills. Es tracta, potser, de 'vendre' el producte propi, cosa legítima, naturalment. Ara que ja no tinc fills per inscriure, em pregunto què preguntaria jo a la escola el dia de portes obertes. És clar, hi ha moltes coses que cal saber abans de fer la inscripció dels fills. Però jo proposaria un tema que és cada dia més sensible. La pregunta potser es pot presentar amb més diplomàcia i vindria a ser: 'Al cap i a la fi, vostès eduquen als nois i a les noies per ser individualistes o per ser col·laboradors?'. 

Algú pot pensar que això és com anar a buscar tres peus al gat. Però no ho és tant com sembla. Si heu sentit a parlar del moviment Escola Nova 21, el tema sembla que preocupa a molts pares i mestres: fins a 483 escoles de primària i instituts de Catalunya formen part d'aquest moviment d'innovació educativa coordinat per entitats privades no lucratives, com la fundació Bofill. No estem parlar d'una iniciativa del govern ni de la nova llei d'educació.

Us recomano visitar la web de la fundació Bofill si voleu referencies detallades. Un dels experts que comentava aquest nou moviment el presentava com un canvi per a incorporar les relacions personals i les emocions en la vida social de l'escola. Això, diu, contrasta amb el pensament tradicional, que rebutjava els factors emotius com una debilitat pròpia de les dones. Aquí hem viscut, doncs, dècades de cartesianisme, és a dir, ignorem els elements subjectius.

Això pot semblar teòric, però té una traducció pràctica. El treball a l'escola s'organitza ara, en el nou mètode, per projectes que els alumnes realitzen en grup de forma cooperativa. Es valora el treball del grup, no l'individualisme. Es valora l'ajut que uns donen als altres. Des del principi aprenen dels errors, descobreixen les pròpies limitacions i aprenen a demanar ajudes i a donar-les. El professor no imparteix doctrina, sinó que ajuda els alumnes a trobar allò que busquen. L'empatia es descobreix i es practica. Les barreres culturals i ètniques se superen.