Circuit de psicomotricitat a les voreres de Mira-sol i Mas Gener

Si no vas en cadira de rodes, si tens bona vista, si no ets gaire gran, si no tens problemes de mobilitat, si no arrossegues el carret d'anar a comprar o el cotxet amb els nens o les nenes, si no vas ple de bosses de deixalles per dur als contenidors de recollida selectiva... a Mira-sol i Mas Gener tens un circuit natural de psicomotricitat i el teu cos i la teva ment estaran en bona forma.
A Sant Cugat hi ha bones psicomotricistes i que em perdonin si no afino el tema. Em costa de classificar el tipus de psicomotricitat, per això he anat a Viquipèdia a cercar el consens i la defineix com:

"La psicomotricitat" és el conjunt "d'interaccions cognitives, emocionals, simbòliques i sensori motrius en la capacitat de ser i d'expressar-se en un context psicosocial", segons la definició consensuada per les associacions espanyoles de Psicomotricitat o Psicomotricistes. La psicomotricitat és "l'acció del sistema nerviós central que crea una consciència en l'ésser humà sobre moviments que realitza a través dels patrons motors, com ara la velocitat, l'espai o el temps."

Es parla de tres tipus de locomoció: desplaçaments naturals, desplaçaments construïts i els salts.

Per deformació professional quan camino pel meu barri i segueixo cap a Mas Gener el meu cap pensa en una tasca a la qual es dóna molta importància a l'escola i en canvi no a la ciutat. O sí, aquests barris recullen aquests tres tipus de locomoció i per això penso que les nostres emocions (aspecte que la psicomotricitat té molt en compte) estan prou treballades.

Ho dic amb aquella ironia que permet saber trobar la part positiva i alhora negativa d'un esdeveniment.

Quan vaig a comprar el diari, el pa, a veure una amistat, tirar escombraries, al casal... faig:

- Desplaçaments naturals, pel carrer, pel mig de les places, pujat i baixant voreres...

- Desplaçaments construïts per arrels, dilatacions de rajoles, excrements, elements urbanites malmesos...

- I salts o saltirons amb un peu o l'altre per evitar caure tot esquivant obstacles.

Això sí, no surto mai sense les meves ulleres que em van indicant quin és el millor circuit del dia per estar emocionalment bé. I que les bosses no em tapin la vista, sobretot.

Entenc que construir un circuit d'aquestes característiques requereix esforç, anys de deixadesa, anys d'incompetència per saber quin arbre cal posar, anys de no prioritzant una caminada mirant amunt o als costats per fer-la sempre mirant a terra-circuit.

I ara la meva reflexió sense ironia:

- Cal que tots els carrers tinguin vorera o potser facilitaria el desplaçament en t casos prescindir-ne?

- Com és possible que no s'hagi trobat la manera inclusiva d'anar pel carrer?

- Conec un exemple de primera mà. Un veí jove va canviar de ciutat perquè no es podia desplaçar en cadira de rodes quan volia desplaçar-se sol.

Entenc que hi ha moltes prioritats a cada municipi. Entenc tantes coses... Però setmana rere setmana penso: 'Com és possible que seguim així?'.

Realment m'agradaria passejar sense mirar a terra, gaudint d'un espai privilegiat que són aquests barris i m'agradaria que tots els veïns puguem anar per la vorera.

La nostra realitat és evitar-les, és anar sempre que podem pel carrer dels cotxes, però compte... per Pompeu Fabra el circuit fet per les arrels dels arbres segueix fora de la vorera...

Sé que és un tema recurrent, i si és recurrent serà perquè mai es tanca.

Potser d'aquí a uns anys hauré d'anar a buscar el diari o el pa del bracet d'algú. O potser seguiré tan àgil que podré fent psicomotricitat sana de manera gratuïta...

PILAR GORINA és membre del PSC

No hay comentarios: