Con faldas y a lo loco

En el futur seria bo fer una revisió de quin ha estat l'actuació de la societat catalana, i del paper jugat per la propaganda política. La política ha de ser sobretot sentiment, però també racionalitat.
En els últims anys hem vist com la propaganda s'ha anat radicalitzant i convertint en un discurs èpic, en el qual les emocions han diluït a les raons. No és gens original ni nou, i podem recordar la situació en l'Europa del primer terç del segle XX, o pels que ja tenim una edat, les classes de 'Formación del Espiritu Nacional' a batxillerat. En l'actualitat tenim exemples com el jihadisme o el sionisme, amb el seu discurs basat en l'èpica per fer aflorar als seus seguidors l'orgull de pertinença a un poble escollit, que ha sofert durant segles a mans del seu opressor que no li permet ser lliure.

La propaganda apel·la directament als sentiments i sobretot inculca fe cega en els seus líders, evitant qualsevol ombra de dubte o racionalitat. 'Tal vegada no ho comprenguem, però els nostres líders saben el que fan, ho tenen tot pensat pel nostre bé'. No podem amagar que aquesta situació ha generat una fractura en la societat catalana, entre amics, familiars i companys de treball, arribant fins i tot a situacions absurdes que em recorda al personatge d'Osgood Fielding III, de la magnífica pel·lícula de Billy Wilder 'Some Like It Hot' ('Con faldas y a lo loco', en castellà) i compta al final de l'obra amb un dels millors diàlegs escrits entre Jack Lemmon (Jerry) i Joe I. Brown (Osgood Fielding III).

155 monedes de plata

Tantes coses per escriure del Procés 'tutti frutti' que m'emboliquen el raonament i em deixen en un estat de fatiga abans de començar. Sortosament, em retrobo amb un fil argumental prim, gairebé insignificant i aprofito la ben entesa per saltar per sobre de les mentides del separatisme i la seva estratègia de la victimització sulfúrica, al mateix temps que engego al Congo belga del rei Leopold l'immobilisme de Madrid, maldestre, obtusíssim. 
L'argument al qual m'agafo està relacionat amb els representants de la fe. Jo pensava, de manera equivocada, que aquest petit país era aconfessional, obert, d'esperit poc sant. I creia que les desamortitzacions i les derrotes carlines havien modulat el sentit de la perspectiva ecumènica de monges i capellans. Serà que 40 anys d'obscuritat i tirania, i 40 més de constitucionalisme cartesià han convulsionat de tal manera al poble i a les parròquies, que res és el que sembla en aquests temps. Admeto un gran respecte per totes les confessions i, particularment, per l'Església catòlica, que és la d'aquí, a la que em sento vinculat culturalment. I no tinc cap dubte que el Papa Francesc, un home extraordinari, únic, transformaria el sentit de les relacions humanes si el temps i l'autoritat no ho haguessin d'impedir.

Àngel Casas, un ciutadà exemplar.

Sorgit del moviment veïnal, Àngel Casas fou elegit el primer alcalde des del restabliment de la democràtica (1979-1983) sota les sigles del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-C), partit en el qual ha militat fins a la seva mort.
Ha estat un dels iniciadors del model de ciutat que és avui Sant Cugat, i es pot dir que contribuí a fer que els ajuntaments democràtics es convertissin en la principal eina per tal que la ciutadania assolís les garanties necessàries de participació i de qualitat de vida com a objectiu principal que fos un projecte col·lectiu i il·lusionant passada la dictadura.

Àngel Casas es va proposar impulsar polítiques de proximitat que tinguessin una repercussió directa i immediata sobre la ciutadania i que ajudessin a transformar la ciutat. Innovador i creatiu, també va destacar pel seu suport a l'escola catalana, com el pagament des del consistori de la dotació destinada a les escoles de mestres de català, o la posada en marxa d'un sistema de transport públic als districtes més allunyats del nucli urbà del municipi, la urbanització de les rieres, la construcció de les primeres escoles bressol municipals, o aconseguir el traspàs del ministeri de l'edifici de l'Escola de Magisteri al municipi per destinar-lo a la Casa de Cultura.