Política simbòlica i problemes reals

Des que l'anterior presidenta del Parlament, Carme Forcadell, va afirmar davant el jutge, el passat mes de novembre, que la declaració d'independència havia sigut un fet 'simbòlic', ens hem anat habituant a reconèixer que totes les decisions i les fites aconseguides per les autoritats catalanes han estat 'només' fets simbòlics. Almenys des del nomenament del president Carles Puigdemont el gener del 2015 (encara que ens podríem remuntar a l'inici de la segona legislatura del president Mas el 2012).

Ara que el nou President del Parlament ha proposat com a candidat a la Presidència de la Generalitat a Carles Puigdemont perquè governi des de Brussel·les, tornarem a estar davant d'un altre fet simbòlic. 

Perquè més enllà dels símbols, ens preguntem: li convé a Catalunya un President que no està present i amb una complicada situació jurídica? L'impossibilitat de govern a Catalunya des de Brussel·les demostra que la voluntat del senyor Puigdemont no ha estat mai la millora de la vida dels catalans, sinó resoldre la seva pròpia situació personal i la construcció del seu mite al cor del moviment nacional-sobiranista. 

L'ombra del PAV3

Recentment hem sabut la resolució de la sentència sobre el 'cas Palau' i malauradament la nostra ciutat tornar a sortir lligat a un cas de corrupció pel qual queda demostrat que es va finançar de manera il·lícita l'antiga Convergència Democràtica de Catalunya. Lamentem els danys a la imatge de la ciutat que ha generat aquesta corrupción.

La sentència demostra que el sobrecost que hi ha va haver-hi en la construcció del PAV3 coincideix amb una donació de l'empresa Ferrovial a la fundació Trias Farga, fundació lligada aleshores a CDC. Ara ja no existeixen amb el mateix nom ni la fundació ni el partit, han volgut esborrar i extreure les culpes dels antics gestors de les dues entitats, però hi ha memòria i proves judicials, amb noms i cognoms, alguns amb sentència a sobre, altres tan sols citats.                                                                                                                                                                     No és coherent ni just que la ciutadania carregui amb aquesta llosa sobre el seu municipi. Demanem

que no s'aturi la investigació i que la justícia acabi determinant les responsabilitats polítiques i econòmiques si s'escauen. Proposem que l'Ajuntament demani aquestes responsabilitats econòmiques a l'empresa Ferrovial i demani també responsabilitats polítiques dels que varen ser en aquell moment els responsables polítics de la gestió local i a nivell de direcció a Convergència Democràtica de Catalunya, si s'escau, i que sigui subsidiàriament el PDeCAT qui ajudi a depurar aquestes responsabilitats i demani perdó pel mal realitzat a Sant Cugat. Alguns dels seus membres i actors en el moment dels fets encara estant en actiu i és necessari aquest aclariment.

Apartheid

Un dels intel·lectuals de guàrdia de l'independentisme de la nostra ciutat ha proposat que l'Ajuntament declari 'persona non grata' al jutge del Tribunal Suprem, Pablo Llarena, que instrueix la causa per desacatament a la constitució i a l'Estatut d'autonomia d'alguns dirigents de l'anterior govern català. Igual que la Declaració de la República, aquesta és una altra declaració sense validesa jurídica, no hi ha dubte, que a alguns els exciten les declaracions únicament simbòliques.

 

La petició d'aquest il·lustrat de la nova religió es basa en la ideologia del jutge i sobretot per 'vulneració flagrant dels drets humans'. Aquest vicari de la nova veritat es converteix en jutge i part i decideix que accions vulneren els drets humans i que accions són licites.

No passaria d'una simple ocurrència, però forma part d'una campanya molt més elaborada, són els mateixos que s'atreveixen a cridar feixista a Joan Manel Serrat, borratxa a Rosa Maria Sarda o forçar l'expulsió del PSC dels governs municipals. Aquesta actitud només té un nom: apartheid.

Anem per mal camí, no podem aprofundir la fractura en la societat catalana. Necessitem parlar del que tenim en comú per trobar acords, que uns s'adonin que no poden proclamar una república amb la majoria de població en contra i uns altres comprenguin que no poden governar en contra del 47% de la població. Tenim un problema i com a gent civilitzada és necessari parlar entendre's i comprendre les raons del que pensa diferent.

Estimat Nadal, fins l'any que ve!

Ja ha passat l'estimat Nadal. Una època on la majoria de sociòlegs, psicòlegs i escriptors d'articles centren la seva anàlisi en les compres, els regals, els excessos i el consumisme. Doncs ho sento, però em nego a compartir que el Nadal és només això... Em nego a només fixar-me en aquestes pràctiques, ja que no totes ni tots el gaudim només d'aquesta manera. El Nadal també és família, amics i retrobaments, llums al carrer, riures, cançons i balls.

En si, el Nadal és una forma cultural, una tradició que s'ha transmès de generació en generació fins als temps actuals. És cert que aquesta tradició ha anat canviant i s'ha anat transformant en alguna cosa cada vegada més comercial, però no només és així i de fet cada cop som més els que som conscients d'aquesta realitat i tot i que és pràcticament impossible fugir d'aquesta societat consumista intentem gaudir d'aquell Nadal de veritat.

La millor manera de demostrar l'estima als teus no és fer grans regals, no és gastar quantitats desproporcionades en loteria, no és gastar grans quantitats de diners en dinars o comprar més roba de la necessària per estar ben elegants i macos en les trobades nadalenques. El Nadal no és només comprar el millor calendari d'Advent pels nostres fills, ni el millor arbre de Nadal i el gran pessebre.... Els nostres fills no gaudeixen més per pensar que tenen l'arbre de Nadal més gran i més maco, ni el pessebre amb les figures de més qualitat.... Els nostres fills gaudeixen de la il·lusió de fer-ho tots junts, en família...

El veritable regal de Nadal no és aquell mòbil d'última generació, ni aquella joguina que parla, balla i fins i tot salta sola. El millor regal de Nadal és valorar el que tenim i aprofitar-ho, gaudir cada dia del somriure i la il·lusió de la nostra gent, fer activitats plegats, recuperar les tradicions familiars i recordar els que ja no hi són... Per a mi això també és el Nadal. I és que al final, si reflexiones, ets conscient que no hi ha millor regal que compartir temps amb els teus perquè aquests sí que hi són sempre. Aquests sí que no marxaran mai. Ells sí que són màgia.

Si bé és cert i important fer reflexionar sobre les raons per les quals en la nostra societat s'han anat imposant costums que no són més que pur consumisme i negoci, no ens podem centrar únicament en aquesta lectura tan crítica i negativa. També segueix existint un Nadal com una època especial i no només pels esperats regals sinó per ser una època en què les famílies es reuneixen i els que viuen fora tornen a casa. Al final, el Nadal és el que tu vulguis que sigui i, per a mi, el Nadal és molt més que consumisme.

Sortirem de la paràlisi institucional

El resultat de les eleccions del 21D ens ha portat a una situació molt similar quant a la divisió del país. Els extrems han estat castigats, el PP amb el seu immobilisme ha aconseguit treure els pitjors resultats mai obtinguts a Catalunya i la CUP ha perdut múscul amb la seva actitud intransigent i ha patit la pèrdua del suposat 'vot prestat' de les anteriors eleccions.

Cs ha guanyat les eleccions d'una manera indiscutible, aglutinant el vot contrari a la independència, el vot útil, apel·lant a les emocions, als sentiments. Ningú discuteix que és un partit que ha nascut a la contra, i no per la proposta. D’aquesta manera ha despertat l’abstencionisme i ha promogut un bon grapat de vot de traspàs del PP i també del PSC, amb un discurs clar, combatiu amb paraules rotundes, però buit de contingut conceptual i molt pobre programàticament –si algú recorda alguna proposta de programa durant la campanya que la digui, més enllà de la unitat i la llengua. Tot i així felicitats als vencedors dels comicis. La coherència i la raó no han pogut batre a les emocions.

La segona conseqüència del resultat és que els independentistes augmenten de vots lleugerament però perden força parlamentària, i la CUP seguirà tenint la vertadera clau, no la que presumien i que volien ser els comuns, què han vist com la ciutadania de Barcelona (per posar l’exemple més il·lustratiu) els giraven l’esquena -passant del 25,2% dels suport municipal al 9,3%, molt similar a l’obtingut el 27-S de 2015, més de la meitat del seus votants- tot i que ha Sant Cugat han millorat resultat respecte al 27S i les eleccions municipals.

Sanitat Pública a Sant Cugat

Ja no és estrany arribar a la sala d'urgències del CAP de Sant Cugat i trobar-te una cua descomunal per ser ates, a més si li sumes el fet que hi ha poc lloc per assentar-se, es pot traduir en un infern el teu pas per urgències.

 Perquè succeeix això? El primer que cal destacar és que els tres (CAP) centre d'atenció primària que hi ha a Sant Cugat són insuficients, per una població de més de 90.000 habitants. El segon que cal destacar és la falta de personal doncs això provoca més cues d'espera. Si a més li sumes èpoques de grip com la del mes de gener, anar a urgències com he dit abans es pot convertir en un calvari.

Moltes vegades s'ha parlat de la construcció del nou Hospital Vicente Ferrer per donar resposta al problema que he comentat. La situació actual és la següent: no hi ha data d'execució i el més surrealista de tot és que hi han posats dues vegades la primera pedra, esperem almenys que quan posin la tercera pedra sigui la definitiva per començar les obres.