Des que l'anterior presidenta del Parlament, Carme Forcadell, va afirmar davant el jutge, el passat mes de novembre, que la declaració d'independència havia sigut un fet 'simbòlic', ens hem anat habituant a reconèixer que totes les decisions i les fites aconseguides per les autoritats catalanes han estat 'només' fets simbòlics. Almenys des del nomenament del president Carles Puigdemont el gener del 2015 (encara que ens podríem remuntar a l'inici de la segona legislatura del president Mas el 2012).
Ara que el nou President del Parlament ha proposat com a candidat a la
Presidència de la Generalitat a Carles Puigdemont perquè governi des de
Brussel·les, tornarem a estar davant d'un altre fet simbòlic.
Perquè més enllà dels símbols, ens preguntem: li convé a Catalunya un
President que no està present i amb una complicada situació jurídica?
L'impossibilitat de govern a Catalunya des de Brussel·les demostra que
la voluntat del senyor Puigdemont no ha estat mai la millora de la vida
dels catalans, sinó resoldre la seva pròpia situació personal i la
construcció del seu mite al cor del moviment nacional-sobiranista.
1. La visió simbòlica
Com a moviment simbòlic, cal destacar tota una colla de paraules
simbòliques que, per la seva insistència mediàtica i la repetició
permanent, ens estem habituant a acceptar. Veiem els nous significats
d'alguns d'aquests mots: als fugits de la justícia els hi diuen
'exiliats'; s'anomenen 'presos polítics' si estan en presó preventiva;
els partidaris del separatisme es diuen 'poble català' i els partidaris
de la legalitat democràtica i de la reforma constitucional es diuen ara
'feixistes'.
A més, el paisatge gràfic també està ple de símbols, com ara barres,
columnes, llaços, estrelles; de colors simbòlics: groc, vermell de sang i
or de riquesa; i de sons simbòlics: himnes, cançons, rodolins, frases
fetes, eslògans i tuits.
Un altre ingredient essencial d'aquest còctel simbòlic és la permanent
apel·lació al victimisme: tots els mals són causats per una força
exterior, 'nosaltres' no tenim cap responsabilitat sobre el que fem ni
sobre el que patim, són 'altres' els responsables dels nostres mals.
Un més dels símbols d'aquest moviment patriòtic queda reflectit amb els
cognoms de la nova mesa del Parlament que s'ha escollit aquesta
setmana. Són, per la part nacionalista, Torrent, Vergés, Campdepadrós i
Costa; els altres es diuen Espejo, Pérez i Garcia. Aquest contrast
reflecteix molt bé la divisió no només social que ha fet el moviment
nacional-separatista, sinó també el tarannà ètnic d'aquest 'procés'.
2. Il·lusions i somnis
Aquest discurs polític ple de simbolismes aspira a construir una
il·lusió de realitat, diferent segons qui l'escolti: per a uns, els
símbols volen defensar la 'nació', la pàtria' i la 'sang catalana'; per
als altres, aquests mateixos símbols signifiquen la destrucció de la
societat capitalista i el camí cap a la revolució.
Però tots ells comparteixen un sentiment comú i molt atractiu: la
sensació de novetat que els hi ha promès aquest discurs simbòlic. Tot
allò que és nou és sempre més atractiu. Sobretot per un públic jove,
però també pels no tan joves, que sentin el plaer d'aconseguir un somni,
sense saber com aquest somni es concretarà en fets reals ni com
millorarà les seves condicions de vida. Fins i tot, hi ha moltes
persones disposades a pagar un preu alt i empitjorar el seu nivell de
vida a canvi d'apropar-se a la terra promesa pel discurs simbòlic.
Aquest allunyament de la realitat està molt explicat per la teoria
política, puix que no és la primera vegada que això passa en la
història. Tot pensament utòpic de qualsevol mena promet una meta
llunyana i feliç, però oculta la visió més propera i la capacitat
d'acció.
3. La visió realista
Als anys setanta, en plena guerra freda, amb l'enfrontament total entre
dos mons contraposats, la socialdemocràcia alemanya va adoptar una
posició política innovadora aleshores, anomenada 'Realpolitik', que
proposava l'acceptació de la realitat viscuda per adoptar les decisions
més adients amb la finalitat de resoldre els problemes reals de la
convivència entre aquells dos mons enfrontats.
En aquests moments difícils, cal fer polítiques reals per a gent real.
Cal enfrontar-nos de cara als problemes reals dels catalans: l'atur, el
lloguer, els serveis públics, les llistes d'espera als hospitals, el
fracàs escolar, els preus de les universitats, el benestar dels
pensionistes, l'acolliment dels immigrants i tants d'altres problemes
que estan esperant al final del 'procés'. Però els catalans no podem
esperar més, perquè la vida continua, i els problemes reals són cada
vegada més greus. És urgent ficar-se i resoldre ara els problemes
capitals dels catalans. Perquè millorant el present de les persones ara,
treballem també per a les generacions futures.
Cal recordar que 'El procés' és el títol d'una novel·la de Franz Kafka. I
kafkià és el laberint sense sortida en què ens han ficat les autoritats
catalanes dels darrers mesos (dels darrers cinc anys?). Esperem i
desitgem que, amb la nova legislatura que ara comença, podrem sortir
aviat d'aquest laberint kafkià de la política dels símbols, per posar
els peus a terra i tornar a la dura realitat dels problemes vitals dels
catalans.
No hay comentarios:
Publicar un comentario