Política simbòlica i problemes reals

Des que l'anterior presidenta del Parlament, Carme Forcadell, va afirmar davant el jutge, el passat mes de novembre, que la declaració d'independència havia sigut un fet 'simbòlic', ens hem anat habituant a reconèixer que totes les decisions i les fites aconseguides per les autoritats catalanes han estat 'només' fets simbòlics. Almenys des del nomenament del president Carles Puigdemont el gener del 2015 (encara que ens podríem remuntar a l'inici de la segona legislatura del president Mas el 2012).


Ara que el nou President del Parlament ha proposat com a candidat a la Presidència de la Generalitat a Carles Puigdemont perquè governi des de Brussel·les, tornarem a estar davant d'un altre fet simbòlic. 

Perquè més enllà dels símbols, ens preguntem: li convé a Catalunya un President que no està present i amb una complicada situació jurídica? L'impossibilitat de govern a Catalunya des de Brussel·les demostra que la voluntat del senyor Puigdemont no ha estat mai la millora de la vida dels catalans, sinó resoldre la seva pròpia situació personal i la construcció del seu mite al cor del moviment nacional-sobiranista. 

1. La visió simbòlica

Com a moviment simbòlic, cal destacar tota una colla de paraules simbòliques que, per la seva insistència mediàtica i la repetició permanent, ens estem habituant a acceptar. Veiem els nous significats d'alguns d'aquests mots: als fugits de la justícia els hi diuen 'exiliats'; s'anomenen 'presos polítics' si estan en presó preventiva; els partidaris del separatisme es diuen 'poble català' i els partidaris de la legalitat democràtica i de la reforma constitucional es diuen ara 'feixistes'. 

A més, el paisatge gràfic també està ple de símbols, com ara barres, columnes, llaços, estrelles; de colors simbòlics: groc, vermell de sang i or de riquesa; i de sons simbòlics: himnes, cançons, rodolins, frases fetes, eslògans i tuits. 

Un altre ingredient essencial d'aquest còctel simbòlic és la permanent apel·lació al victimisme: tots els mals són causats per una força exterior, 'nosaltres' no tenim cap responsabilitat sobre el que fem ni sobre el que patim, són 'altres' els responsables dels nostres mals.

Un més dels símbols d'aquest moviment patriòtic queda reflectit amb els cognoms de la nova mesa del Parlament que s'ha escollit aquesta setmana. Són, per la part nacionalista, Torrent, Vergés, Campdepadrós i Costa; els altres es diuen Espejo, Pérez i Garcia. Aquest contrast reflecteix molt bé la divisió no només social que ha fet el moviment nacional-separatista, sinó també el tarannà ètnic d'aquest 'procés'.

2. Il·lusions i somnis

Aquest discurs polític ple de simbolismes aspira a construir una il·lusió de realitat, diferent segons qui l'escolti: per a uns, els símbols volen defensar la 'nació', la pàtria' i la 'sang catalana'; per als altres, aquests mateixos símbols signifiquen la destrucció de la societat capitalista i el camí cap a la revolució. 

Però tots ells comparteixen un sentiment comú i molt atractiu: la sensació de novetat que els hi ha promès aquest discurs simbòlic. Tot allò que és nou és sempre més atractiu. Sobretot per un públic jove, però també pels no tan joves, que sentin el plaer d'aconseguir un somni, sense saber com aquest somni es concretarà en fets reals ni com millorarà les seves condicions de vida. Fins i tot, hi ha moltes persones disposades a pagar un preu alt i empitjorar el seu nivell de vida a canvi d'apropar-se a la terra promesa pel discurs simbòlic. 

Aquest allunyament de la realitat està molt explicat per la teoria política, puix que no és la primera vegada que això passa en la història. Tot pensament utòpic de qualsevol mena promet una meta llunyana i feliç, però oculta la visió més propera i la capacitat d'acció.

3. La visió realista

Als anys setanta, en plena guerra freda, amb l'enfrontament total entre dos mons contraposats, la socialdemocràcia alemanya va adoptar una posició política innovadora aleshores, anomenada 'Realpolitik', que proposava l'acceptació de la realitat viscuda per adoptar les decisions més adients amb la finalitat de resoldre els problemes reals de la convivència entre aquells dos mons enfrontats.

En aquests moments difícils, cal fer polítiques reals per a gent real. Cal enfrontar-nos de cara als problemes reals dels catalans: l'atur, el lloguer, els serveis públics, les llistes d'espera als hospitals, el fracàs escolar, els preus de les universitats, el benestar dels pensionistes, l'acolliment dels immigrants i tants d'altres problemes que estan esperant al final del 'procés'. Però els catalans no podem esperar més, perquè la vida continua, i els problemes reals són cada vegada més greus. És urgent ficar-se i resoldre ara els problemes capitals dels catalans. Perquè millorant el present de les persones ara, treballem també per a les generacions futures. 

Cal recordar que 'El procés' és el títol d'una novel·la de Franz Kafka. I kafkià és el laberint sense sortida en què ens han ficat les autoritats catalanes dels darrers mesos (dels darrers cinc anys?). Esperem i desitgem que, amb la nova legislatura que ara comença, podrem sortir aviat d'aquest laberint kafkià de la política dels símbols, per posar els peus a terra i tornar a la dura realitat dels problemes vitals dels catalans.

No hay comentarios: