L'1 de maig tornem a sortir al carrer

El pròxim 1 de maig hem de tornar a sortir al carrer per reivindicar el treball digne. Com cada any hem de reivindicar els drets laborals dels treballadors i treballadores. Aquesta demanda històrica s'ha de fer de manera solidària per aquelles persones que no els tenen garantits, per lluitar contra la precarietat salarial o les mancances existents en cada lloc de treball.

Perquè la crisi econòmica ha deixat pel camí molts dels drets adquirits amb anterioritat, moltes de les conquestes laborals s’han vist reduïdes i escapçades amb l’excusa de redreçar l’economia i afavorir la creació d’ocupació. Hem de recuperar sobretot allò que el govern del Partido Popular ha malmès del mercat laboral i les condicions del món productiu. La darrera reforma no ha capgirat la situació de l’atur per més que ens ho repeteixin i no s’està traduint en una millora dels salaris ni dels llocs de treball, sinó que han estat l’esforç de moltes famílies i pensionistes que han aguantat l’envestida, de moltes treballadores i treballadors, d’una part de l’empresariat tenaç i amb consciència solidària, de les administracions locals posant-se al davant d’aquesta lluita.

Camus: fidelitat i llibertat

Un grup de persones notables ha recordat aquests dies, i vol continuar fent t’ho a Barcelona i arreu, Albert Camus: un autor d’assajos, novel·les, obres de teatre i articles que ha acompanyat les reflexions de moltes persones de la meva generació, malgrat que sovint no enteníem gaire el que llegíem. I potser és en l’actualitat quan comprenem millor el seu valor: en aquest moment de malestar i contradiccions en què semblen plantejar-se incòmodes problemes d’identitat o de pluralitat d’identitats entre les que sembla que calgui triar...

El seu pensament, i sobretot la seva actitud vital enfront de moltes de les contradiccions inherents a aquesta situació, comuna a moltes parts d’Europa, i a moltes altres inherents al fet de viure en societat, atorguen un nou valor a un cert descobriment col·lectiu: a la presa de consciència del pes de les emocions en les conductes socials i polítiques. Recordem que la majoria de les qüestions que ell planteja no són estrictament intel·lectuals (com voldria la racionalista intel·lectualitat francesa) sinó que neixen i s’expressen com a postures vitals, arrelades en experiències familiars tan properes com la presència de la mare i l’absència del pare.

Game over

Parece ser que aquellos 'malvados economistas' que tuvieron el descaro y la 'indecencia' de cuestionar el maravilloso sistema de reparto de la Seguridad Social que nos han vendido durante ya más de 40 años tenían parte de razón. Nos advirtieron de la que hoy ya parece evidente, que el envejecimiento de la población y su envejecimiento pondrían al límite el Fondo Reserva de la Seguridad Social.

A estos factores naturales se le suman dos factores sociales más: un paro desorbitado y una precariedad laboral sin frenos. Como resultado, una tormenta perfecta de precariedad social que hace que el último escalón del sistema de bienestar, la pensión, se tambalee si no ha caído ya. 

¿Cómo solucionarlo? La pregunta del siglo, supongo. Bueno, pues parece que según observamos podemos ir descartando las pensiones privadas al menos para la clase media y trabajadora de la población, ya que según nos ilustra el profesor de riesgos financieros de la EAE Business School y columnista del periódico 'El Español', Samer Ajour 'en España más de ocho de cada 10 planes privados de pensiones ni siquiera superan la inflación', pretexto para no contar demasiado con ellas si el volumen de ahorro e inversión es insuficiente para invertir en algún producto financiero que nos ofrezca más rentabilidad. 

Hem de tirar endavant

Davant dels darrers fets, els socialistes volem manifestar que en un Estat de dret amb separació de poders cal acatar les decisions judicials tot i que poden ser criticades. La nostra oposició a qualsevol vulneració de la legalitat vigent, començant pels fets de setembre i octubre passats, que ens va portar a l'activació de l'article 155 i conseqüentment al cessament del govern de la Generalitat, al processament dels seus membres i a unes eleccions. No vàrem participar en la votació del Senat i hem rebutjat la seva aplicació malgrat que comprenem com hi hem arribat.

Considerem desproporcionades les mesures cautelars que ha dut a la presó provisional a persones, i el fet que algunes d'elles hagin fugit del país no ajuda a la resta que han donat la cara.

Per la pau social, no calen pancartes a l'ajuntament, ni declaracions incendiàries, apropiacions indegudes dels carrers, ni l'assetjament a persones o partits que només agrada a la meitat. Estem en una societat dividida en dos blocs enfrontats, hem d'endegar un procés de reconciliació i recuperar el que hem perdut fina ara. Aquells que tenen la possibilitat de formar govern, han de proposar a persones que no estiguin afectades judicialment, si no anem cap a unes noves eleccions. Ara l'obstacle ja no és el govern de l'estat.

És un problema polític que només trobarà solució en el marc de la política, a través del diàleg, la negociació, el consens i el pacte. Els socialistes hem proposat formar un govern de concentració, en un moment especialment difícil per a les nostres institucions d'autogovern. Cridem a la calma, la serenor ciutadana i al civisme. Ara no es tracta de qui té la raó.

Viure i morir dignament

Aquests dies assistim a tot un exemple de coratge i determinació per part del col·lectiu de la gent gran en la defensa dels seus interessos. Les multitudinàries mobilitzacions i les concentracions són mostres del protagonisme, del gran pes i del paper que té aquest admirable col·lectiu, demostrant novament ser un gran actiu per a tota la societat. 

Certament, l'actual situació de crisi econòmica ha agreujat una situació que ja era difícil abans per a aquells que es troben en aquesta etapa de la vida, en la qual no s'hauria de patir cap disminució de drets ni de reconeixement. Per això s'ha d'incidir intervenint amb polítiques públiques que facilitin aquest envelliment de manera activa i productiva, i que ens permeti mantenir una digna qualitat de vida en tot moment.

No obstant això, de la mateixa manera que s'ha de garantir aquesta qualitat de vida s'ha de garantir també el dret a decidir el moment i la manera de finalitzar-la quan es pateix un deteriorament irreversible o un sofriment insuportable, un fet que ens pot passar a qualsevol de nosaltres en algun moment, independentment de ser jove o gran. Cal defensar els drets de tothom lluitant contra les desigualtats i injustícies en totes les seves formes, però també defensar els drets dels ciutadans al final de les seves vides.